“El que més m'atreu és l'abisme”

Ferran Torrent ens situa a la València dels anys seixanta per narrar els avatars de tres joves comunistes en desacord respecte a la línia oficial del partit, i ho fa amb la marca Torrent: ritme, aventura, mala llet, baixos fons i crítica garantida per demostrar que la vida és complexa i la seva prosa, clara.

Sorgeix d'un desig aferrissat de fer-la. L'he portada al cap durant sis anys i mentre anava fent altres coses, anava agafant apunts. Me la vaig prendre com un repte. Havia escrit d'altres èpoques i de l'actualitat, però trobava que tenia pendents els seixanta i per a mi era complicat perquè jo era un xiquet. Em va caldre fer treball de camp per acabar parlant de la involució ètica que hi ha hagut en quaranta anys. He volgut dir tantes coses que espero que hagin quedat plasmades de manera clara.

Sí, per buscar la relació ideològica i moral entre el passat i el nostre temps. He hagut de repassar molt els monòlegs, els diàlegs, els canvis... perquè quedés ben clar. Jo sempre crec que la feina ha de ser difícil per a l'autor i fàcil per al lector.

Crec que és molt important. Aquí tenia material per a dos-cents fulls més perquè vaig parlar amb molta gent i em podria haver exhibit sobre la vida en la clandestinitat o l'economia del moment..., però ho vaig mesurar, perquè la gent en tingués una idea, ja que els joves no ho han viscut i ho poden llegir com una novel·la històrica, però no volia que la novel·la caigués de les mans. Havia d'explicar l'època, però sense que això ajornés l'argument.

Perquè és en el moment que comença el canvi de la societat. S'inicia el desenvolupisme industrial i hi ha un canvi de mentalitat. Els derrotats mantenen les seves cicatrius, però ja hi ha el desig de tirar endavant, de dedicar-se a la feina i a fer hores extres per aconseguir el 600 i la caseta al camp. És el temps que comença el turisme i els fills dels vençuts ja no parlen de la guerra, encara que a dins de les cases continuen les ferides. També és una època d'inflexió en el partit hegemònic de la clandestinitat.

El novel·lista no pot ser objectiu. Crec que això és cosa dels periodistes; però tampoc no ha de ser maniqueista. Per damunt de les ideologies jo em refio més dels aspectes humans de les persones.

Sí, tot el que hi explico és real. Vaig parlar amb policies de la brigada criminal que m'explicaven la relació que tenien amb els de la politicosocial, que cobraven més i eren els amos.

Jo sóc molt xerraire, però quan em trobo gent que no conec i que crec que pot ser interessant, callo i intento fer-m'hi amic. Sempre dic que tothom treballa per a mi, perquè si una cosa em xoca sempre pot acabar en un llibre. En la novel·la tinc l'obsessió d'explicar moltes coses, no només l'argument principal. No m'agraden aquells llibres en què un nota que això l'autor s'ho podria haver estalviat. M'obsessiona contar i sempre aconsello que, si un ha d'escriure d'un alcohòlic, n'ha de conèixer un. Les coses s'han de descriure a través dels teus ulls perquè el que té importància en l'escriptor és la seva mirada. Sempre m'agrada conèixer tota mena de gent, encara que he de reconèixer que tindré més interès per un tirador de cartes que per un metge, potser perquè m'atreu més l'abisme. Fa poc vaig anar a un pis clandestí de jugadors de pòquer i em va sorprendre que la majoria de jugadors fossin joves d'entre 18 i 25 anys. Jo em sentia com el pare de tots. Ara ho puc descriure a la meva manera perquè les coses les has de viure si en vols oferir una mirada nítida i clara.

Sí, però una víctima còmica. Jo era del Partit del Treball d'Espanya, que era maoista. Ja em diràs: com un valencià pot ser maoista?

Al meu poble els anarquistes eren els més estrellats. Vaig anar al primer míting de la Montseny i recordo que els més joves van agafar el micròfon i van començar a dir que estaven en contra de tot. Això em va agradar i vaig pensar: “Aquests són els meus”, però també hi havia els que eren vegetarians o uns que menjaven com els animals i feien nudisme.