“L'èpica ha passat al territori de l'esport”

Tenim un nom, una clara referència a l'himne del Barça, és l'última novel·la de Vicenç Villa­toro. Narra el viatge d'un peri­o­dista i el seu fill, dis­tan­ci­ats des de fa anys, cap a París per assis­tir a la final de la Cham­pi­ons del 2006. És una història èpica cons­truïda amb els millors mate­ri­als, on totes les peces encai­xen a la per­fecció sense neces­si­tat d'arti­fi­cis.

Les novel·les nei­xen sovint per la tro­bada de moti­va­ci­ons diver­ses. Una moti­vació era par­lar del Barça; una altra, més genèrica, era la del nucli fami­liar. També volia fer una novel·la rea­lista con­tem­porània, però empàtica amb els per­so­nat­ges, que no fos­sin trac­tats ni en clau de farsa ni en clau d'excés. Volia fer l'èpica de les clas­ses mit­ja­nes. Totes aques­tes moti­va­ci­ons esta­ven jun­tes i un dia van con­nec­tar; no sé com.

Els temes de l'assaig i de la novel·la no són subs­tan­ci­al­ment dife­rents. El que can­via és la mirada. Jo crec que l'assaig s'aborda quan davant un gran tema creus tenir una opinió for­mada, i la novel·la l'abor­des quan davant un gran tema tens la sen­sació d'intuir coses, però també tens per­ple­xi­tats i hi veus con­tra­dic­ci­ons. L'assaig no per­met la per­ple­xi­tat. La novel·la, sí.

Això ve de lluny. Una edi­to­rial anglesa va pro­moure fa tres o qua­tre anys un lli­bre de regal sobre el Barça. A diver­ses per­so­nes, entre les quals jo, ens va dema­nar idees i guions. Jo vaig pen­sar en aquell moment que esta­ria bé que hi hagués alguna ficció… El lli­bre no es va fer, però vaig veure que hi havia coses del Barça que només es podien trac­tar amb la ficció.

Jo no uti­lit­za­ria el terme iniciàtic. Jo crec que és el dibuix d'un espai tan­cat que es mou, en el qual els dos per­so­nat­ges han de con­viure per força. És un espai sense esca­patòria, on en un moment o altre s'ha de pro­duir la tro­bada o el xoc. Però el que té importància per ella mateixa és la final, perquè és èpica i catàrtica. És un lloc com­par­tit i on els sen­ti­ments es tro­ben, encara que després es bifur­quin.

N'és un. L'èpica bar­ce­lo­nista dóna un punt de tro­bada al pare i al fill. Què tenim en comú? Comença la novel·la tenint en comú un nom, però gai­rebé res més. La novel·la és la cons­trucció d'una llista de coses en comú i de coses pen­dents. Quina de les dues llis­tes acaba pen­sant més? Doncs depèn de la mirada de cadascú i del que passi més enda­vant. La novel·la no pro­posa el Barça com a solució, sinó com a punt de par­tida.

He, he! Suposo que sí. Es cert que hi ha un moment que tot el teu món de referència i el dels teus fills no tenen punts d'inter­secció. Després s'amplien les inter­sec­ci­ons, però hi ha moments que és difícil saber de què par­lar, perquè els mons de referència són dis­tants.

La lite­ra­tura neix amb la lírica i l'èpica. El món cap endins i el món cap enfora. La mirada damunt un mateix i la mirada com­par­tida. Abans, l'espai de l'èpica era la guerra. Però al segle XX i al segle XXI ja no ho pot ser. Perquè s'han vist i vis­cut guer­res ter­ri­bles. La guerra ha dei­xat de ser l'espai de l'èpica. Però l'èpica és un impuls humà. Hi ha una part d'aquesta èpica, doncs, que ha pas­sat a l'esport. Jo prenc les referències clàssi­ques per dir que a través del Barça parlo de coses que fa milers d'any que exis­tei­xen.

N'hi ha detalls davant d'una trama que no ho és. La trama, quan la dibuixo, la puc fer pas­sar en qual­se­vol lloc i el pro­ta­go­nista podria tenir una altra pro­fessió. La trama m'és ali­ena. Però a l'hora de dotar-la de rea­lisme he anat a parar als mons que conec. N'hi ha coses cer­tes en una història que no ho és.

El pro­ta­go­nista té un dilema per­ma­nent entre les diver­ses vides pos­si­bles. En tota vida que fa enyora la que no fa. I per tant, men­tre és a fora vol ser a dins, i quan és a dins vol ser a fora. Aquesta és una carac­terística de l'home con­tem­po­rani.

És una de les meves mane­res de rela­ci­o­nar-me amb la vida. És el pont amb què jo vaig cap a la vida i la vida ve cap a mi.