“M'agrada lluitar contra les inèrcies”

La Clara no deixa de ser un sparring per tal de fer possible el diàleg que al llibre li calia. Sí, però, que el periodisme ha canviat molt. No sóc un teòric de la informació, però em sembla que estem com devien estar després de l'invent de la roda. Tothom està meravellat amb el que es pot fer amb la tecnologia, però, en canvi, hi ha molt poca gent preocupada realment pel que hem de continuar explicant.

Amb qui sóc més crític és amb la meva generació. La Clara, com a jove periodista, ja té prou feina. D'una banda, les facultats de les ciències de la comunicació no han complert les expectatives que almenys jo, potser ingènuament, hi havia posat. I de l'altra, hem perdut el control del procés de fabricació d'una notícia. Abans era molt fàcil arribar a les fonts d'informació. Ara, en canvi, hi ha un percentatge important de les notícies que no podem comprovar si són o no veritat.

Res del que passa en l'actualitat, fins i tot el futbol, s'explica sense la història. Sobre la discussió de l'Estatut de Catalunya, per exemple, pots arribar a pensar que a Madrid s'han begut l'enteniment si desconeixes què va passar durant l'època de la Segona República. Però si saps, en canvi, que la discussió de l'Estatut, aleshores, va costar un cop d'estat i la situació només es va desencallar quan Azaña va fer el seu millor discurs, tindràs en compte unes constants històriques que et seran molt útils per explicar què està succeint ara. No dic que els periodistes hagin de ser erudits professors d'història, però han de tenir la història incorporada en l'inconscient.

Sagarra és brutal. Es va morir pensant que havia estat un gran poeta i que la prosa li havia servit de complement. No sé quina consideració té entre els crítics de poesia, però era un prosista excepcional. Si vols entendre la Catalunya republicana només has de llegir el que va publicar. I el periodisme esdevé extraordinari quan, cinquanta anys després, llegeixes un article i t'explica un moment històric, que és també el que feia extraordinàriament durant la República Irene Polo. Fixa't quina desgràcia tenim de Col·legi de Periodistes (no ho dic en referència als que ara hi són al capdavant, sinó en general) que hem estat incapaços d'ordenar el nostre passat i potenciar figures com la seva. Per la seva part, Stefan Zweig sabia arrossegar el lector des de la primera línia, i a més va ser un dels primers europeistes. La visió que es tenia d'ell des de certs sectors progres constitueix una de les grans estafes del segle XX. Finalment, pot semblar una mica quixotesc que intenti posar en quarantena els cànons establerts, però Luján és el millor periodista català de la postguerra. Defensar-ho, com deia, pot semblar una lluita contra les inèrcies, però aquesta és, de fet, una de les intencions del llibre: m'agrada lluitar contra les inèrcies, ja que estem en un país molt ideològicament conservador. Conservador d'esquerres, però conservador.

No, això és una mala educació que tenim. Quan miro TV3 em poso nerviós, ja que el telenotícies s'ha convertit en la plataforma de tota la gent que està en contra de les coses. No pot ser, per exemple, que ens avergonyim del nostre model social. Jo n'estic molt content, i el que vull és que la gent que no el té, el tingui. No vull dir que no hàgim de fer res per fer millor el món on estem vivint, sinó que hi ha unes fronteres molt clares fora de les quals no hi ha vida. Ja ho hem provat tot: feixisme, comunisme... Podem discutir, però sempre al terreny de joc. I sense badar, ja que el terreny de joc és molt fràgil i es pot esfondrar en qualsevol moment.

Que algú ens l'intenti treure forma part del joc. És com quan un davanter de futbol s'enfronta amb un defensa. Procura que no li intenti prendre la pilota, però no s'escandalitza perquè ho vulguin fer. La pressió és una cosa viva. Les famílies que funcionen són les que estan plenes de pressions. Quan treballava en diaris, fins i tot em sabia greu que de determinades institucions no en rebéssim.