“El fanzín és ara un producte més comercial que no pas ideològic”

Jo vaig començar l’any 1998 retallant coses i fotocopiant-les jo mateix, però en el moment que vaig voler crear un projecte de més consistència, que es deia Paranoidland, del qual van aparèixer sis números que després relligaria en un volum La Cúpula, ja vaig voler buscar una impremta professional perquè el mercat del fanzín així ho demanava.

La diferència és bàsica: en una editorial es cobra, nosaltres no. Els pocs beneficis que es puguin obtenir s’inverteixen a fer un fanzín nou.

Es tracta d’una caixa amb 5 quadernets en format apaïsat, en blanc i negre i grapats. Es tracta d’un volum únic i d’edició limitada de 500 exemplars. Cadascun és d’un autor diferent.

Quan el meu germà i jo ens vam plantejar el projecte de Paranoidland ho vam fer com un homenatge a El Víbora i altres revistes dels vuitanta. Quan vam pensar Proezas vam fer un salt a una generació anterior i vam pensar en els quadernets del Capitán Trueno i d’Hazañas Bélicas, que també, tot i quedar-nos més lluny, forma part de la nostra afició als còmics.

Jo no he estat generacionalment lector d’aquestes històries, però em va anar interessant aquest format, que també l’utilitzaven des de la modernitat autors com Juanjo Sáez, i ara l’està utilitzant molta més gent que publica en digital perquè fan còmics pensats per veure’ls en una tablet o en un Ipad, dispositius que tenen el mateix format que els tebeos antics.

En el món del fanzín, el que es porta és fer una tirada curta, i si es ven es reedita. En aquest cas la complexitat del projecte, pel format, per les caixes, no ens ho permetia; per això vam optar per una edició limitada.

És la manera com es col·leccionaven abans els quadernets apaïsats.

En l’àmbit del fanzín es donen moltes variants. Hi ha encara el clàssic de fotocòpies, però en el món del còmic ja no es fa servir tant. S’utilitza com a guerriller recollint l’esperit original que representava que el fanzín el podia agafar qualsevol i fer-ne còpies i redistribuir-lo. Ara el fanzín ha esdevingut una eina de promoció. I per a uns pocs més, en un instrument de lucre, i per això el volen professionalitzar al màxim perquè la gent el vulgui comprar.

Fa pocs dies es va celebrar a Barcelona la Gutter Fest de l’autoedició i hi havia molts fanzins de gent que comença i ho segueixen fent en impressions de fotocopiadora. N’hi havia un, Comics y cigarillos, de Saragossa, d’humor groller que s’imprimeix en fotocopiadora en blanc i negre, però es fa amb fulls de color. Cada número, d’un color diferent. Aquests còmics busquen l’impacte del moment i que sigui econòmic perquè el pugui llegir com més gent millor. Però quan busques posar-hi color o una coberta rígida, cal un plantejament més professional. És inevitable.

Ara s’utilitza molt la risografia, que és un tipus d’impressió que s’ha de fer color per color, que és econòmica però que ho venen com si fos una obra d’art, perquè cada còpia pot sortir una mica diferent de l’altra. Se suposa que ha de ser més econòmic, però surt car. És una mica tipus hipster de com pot ser que una cinta de casset de tota la vida te la venguin ara per 10 euros quan al xino de tota la vida la trobaves per 1.

El tema és que el fanzín s’ha professionalitzat amb el temps i ha esdevingut més un producte per vendre més que no pas per difondre un missatge, que era el que pretenien abans els fanzins punkies. S’ha generat un públic i uns artistes que saben que això es mourà.