Crònica
còmic
Un brindis a la salut de Seth
Quan veus Seth en persona tens la sensació que acaba de traspassar un portal quàntic, si ens posem imaginatius, o que has consumit algun psicotròpic, si som més prosaics. Tot ell sembla traslladat directament dels anys 30 o 40 del segle XX. No fa l’efecte d’anar disfressat, tots els detalls transmeten amb naturalitat la flaire de temps pretèrits.
Nascut el 1962 a Ontario (Canadà) com a Gregory Gallant, Seth és un dels autors de còmic més ben valorats de l’actualitat. Dilluns passat va ser a Barcelona per presentar la seva obra magna, Ventiladores Clyde, al nou espai de la llibreria La Central del Raval, un petit jardí agradable.
La novel·la gràfica presentada, Clyde Fans en la versió original anglesa, ha estat editada per Salamandra en una edició de luxe que afina tots els detalls, amb traducció d’Esther Cruz i retolació de Sergi Puyol. L’obra, que gairebé arriba a les 500 pàgines, ha estat creada al llarg dels darrers vint anys. “Quan dediques vint anys a un llibre i l’acabes, penses que per fi ja està, però no, m’estan castigant i fa un any que estic de gira promocional”, va respondre Seth amb ironia a Marc Charles, que va conduir l’acte. “Haver-lo enllestit és una experiència formidable, i no haver de dir mai més «l’estic acabant»”, hi va afegir somrient.
“Havia de ser el meu segon llibre i ha aparegut com a obra tardana... No faré un altre títol tan llarg i amb tants personatges, però no considero que sigui la meva culminació com a autor.”
En paral·lel a Ventiladores Clyde, Seth, que té premis tan importants com l’Eisner, el Harvey i l’Ignatz, ha publicat altres novel·les gràfiques com ara La vida es buena si no te rindes (1996), Wimbledon Green (2005) i George Sprott (2009). A més de treballar per al The New York Times, en el disseny de la recopilació dels Peanuts de Schulz, en portades de discos i, fins i tot, en algun projecte musical. També pinta quadres, que han estat exposats en galeries i museus. I encara falten afegir les maquetes que va crear per al projecte Dominion, en què volia explicar la història d’una ciutat i va anar fent maquetes de carrers i edificis. “Quan vaig arribar a cent i tenia la casa plena vaig pensar que era hora d’aturar-ho. Tot i que m’agrada molt fer feina manual.”
I de què va, Ventiladores Clyde? “És un llibre sobre venedors de ventiladors. Va de dos vells que passegen per un edifici antic on han treballat durant vint anys i es queixen de tot i reviuen records. Penso que és avorrit, depriment i lent. Sé que no és un argument per anar corrents a comprar el llibre, però jo no sé vendre”, comenta sense por. Sap que la seva obra va més enllà de la superfície, que, com tota gran obra, està formada per múltiples capes d’interpretació i valoració. A més, s’ha enriquit i alimentat dels altres projectes que ha fet durant aquests anys, ha canviat i evolucionat l’estil. “És impossible fer un projecte durant vint anys i que sigui coherent. Però, ja des de l’inici, no era un dels objectius de l’obra, que tingués una coherència interna impecable.”
Sí que és coherent en determinades opinions. Com ara no creure en els premis perquè no veu clar “posar l’art d’uns contra l’art d’altres”, i quan parla a escoles de còmic, que en algun cas ha ajudat a crear, confessa que se sent una mica hipòcrita, perquè pensa que “la millor escola per dibuixar còmics és no tenir escola”. De tota manera, “tots els artistes tenim dues responsabilitats: honrar els que ens han precedit, els pares conceptuals que ens han influït, i ajudar les generacions que venen darrere”.
Tot en Seth té gust antic, la seva manera refinada de parlar i comportar-se, elegant sense resultar ostentós, les ulleres, el tallat de cabells, tota la roba, la pell de la cara i les mans, el barret, el bastó i la maleta plena de papers i retoladors, els cordons de les sabates llaçats a contramà... Mentre li quedava vi a la copa, el va anar xarrupant amb la mateixa delectança amb què el públic l’escoltava. Un públic, entre jove i madur, ple d’ulleres de pasta i de barbes, com les del ninotaire Lluïsot, que, assegut a primera fila, va dibuixar un magnífic retrat de Seth i d’altres persones.
Abans de començar es van distribuir trenta números per ordenar i limitar la cua de dedicatòries –els que no van estar al cas van marxar enfadats– que Seth va anar fent amb calma, traient diferents retoladors d’un estoig atapeït. De tant en tant mirava cap al cel, encara d’un blau lluminós, i buscava amb la mirada els ocells que refilaven o grallaven, segons el tarannà. Però de seguida tornava a dibuixar amb generositat els exemplars que li posaven al davant, mentre anava assentint amb un mig somriure les lloances que els fans –potser caldria dir ventiladors– li dedicaven. “Sempre em pregunto què queda darrere de cada persona un cop deixem d’existir.” En el seu cas, una obra fonamental, reblada amb una peça magistral com la compacta Ventiladores Clyde.