“Vaig oferir-los el meu arxiu i m’han deixat penjat”

Fa uns tres anys, quan la Consol, la meva dona, es va posar malalta, semblava que ja no caminaria mai més –ara, per sort, ja està millor– i jo em veia perdent facultats. La meva filla té un altre món, uns altres interessos, i no viu aquí, viu a Madrid. Havia de prendre una decisió. Perquè, quan jo desaparegui, on anirà a parar tot això? Al drapaire, com hi va anar a parar el llegat del Ràfols-Casamada? Si jo fos un simple professor de filosofia, tant li fot, però és que em sembla que no soc un simple professor de filosofia. Crec que amb tot el que he fet, he arribat a muntar un corpus d’interpretació, allò que se’n diu una filosofia, una manera d’entendre el món. I aquí en aquesta habitació hi ha les bases, els fils, els arguments, les causes de per què he arribat on he arribat. Aquests materials estan per aquí, escampats. I ara ja ho estan tant, d’escampats, que ni jo mateix sé on són les coses. Ja he perdut el nord..., el nord documental, no el nord del cap, que per sort encara el domino.

Uns bons amics em van dir: “Ostres, això no se’n pot anar en orris, hem de fer-hi alguna cosa.” I llavors s’inicien unes gestions amb l’Arxiu Nacional. Van venir de seguida, s’ho van mirar, em van dir que hi tenien interès, que hi havia una feinada de por de catalogació... Però el problema van ser els compartiments estancs amb què funciona tot. Tu ara veus el que hi ha aquí, però si anessis al darrere et trobaries una gran quantitat d’obres: pintures, dibuixos... No són quadres de primera línia, perquè nosaltres, els de Dau al Set, el que discutíem era la creació, no la propietat. I jo no vaig fer el que va fer el Cirlot...

Ell era un falangista críptic, o declarat, ja no ho sé això, i tenia més possibilitats de publicació que les que podia tenir jo. Què feia? Doncs anava als estudis dels artistes i, a canvi d’un article al diari Arriba o al Solidaridad Nacional, o al que fos, agafava un quadre i se l’emportava. Un o dos. I jo això no ho vaig fer mai, perquè tampoc era el meu objectiu. Jo he anat pel món d’ingenu. I no he negociat mai amb art. Tot el que ha arribat aquí ha estat perquè els artistes han volgut portar-ho. M’han donat el que han volgut. I, és clar, amb els anys han acabat sent molts. I ho he guardat tot. Els tècnics de l’Arxiu Nacional em van dir que ells no ho podien assumir. Llibres i papers, tots, però les obres no.

Lògic. Perquè està tot interrelacionat. Tot té un valor de conjunt. Fa temps em deien: “Però escolta, tu tot això t’ho has llegit?” I jo mateix deia que no, que era impossible. Però han anat passant els anys i et puc dic que sí perquè agafi el llibre que agafi està subratllat. Tots estan subratllats!

Els de l’Arxiu Nacional em van dir que parlarien amb el MNAC. I el MNAC, el seu director, Pepe Serra, em va dir que sí, que s’ho quedarien tot, però ha anat passant el temps i tampoc han respost. I quan veus aquestes conductes, i ara no ho dic pel MNAC ni pel Serra, t’adones que hi ha gent que el que voldria és que tot això se n’anés a fer punyetes. Tinc 93 anys i he perdut tres anys per deixar-ho tot endreçat com a mi m’hauria agradat. Inclús el Bisbat em va fer saber, deu fer un any i mig, que em pretenia.

També van venir. Uns altres que diuen que sí i que m’han deixat penjat. Si hi hagués un quadre del Tàpies de 50.000 euros ja s’ho haurien endut. Però no tinc cap gran Tàpies, no el tinc, no. Ara bé: de llibres i de quaderns seus dedicats n’està ple. Tot el que jo tinc és fugisser, tot té una consistència únicament i exclusivament mental i sensible. És com l’amor: és un cop d’ull que pot durar eternament o només un instant.

No, ara ho farem. Els Planas faran les gestions per cercar una estructura que es faci càrrec indefinidament del meu arxiu, tot sencer, la part literària i la part plàstica. El Narcís [Planas] m’ha dit que ja hi ha institucions que l’han demanat. El Museu de Ceret i l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat hi han mostrat interès.

Si ells són els que valoren la seva dimensió... per a ells serà. Tampoc és tan fàcil: s’ha d’estudiar el marc legal de l’altre cantó de la frontera per a un trasllat d’aquest tipus. No et pensis que no em fa recança desprendre-me’n...

Jo no en demano res. El sou de jubilat de catedràtic de la Universitat em dona per anar tirant. Va ser el Narcís el que em va insistir que sí que demanés alguna cosa. Li ho agraeixo. Vaig pensar que, home, un petit ajut per poder anar a veure exposicions a l’estranger sí que m’agradaria, però que si no me’l volen donar no passa res; com et dic, vaig tirant. No tinc, ni he tingut mai, els diners per poder-me permetre aquestes sortides. M’ha sabut greu tota la vida. He conegut mig món, però sempre convidat, i ja n’estic tip.

Doncs aquesta és la realitat. L’única beca que he tingut ha sigut la de l’Institut Francès per anar a París l’any 1954.

No hi ha hagut mai cap socialista que m’hagi cridat. No hi ha hagut mai cap convergent que m’hagi cridat. Ara, socialistes i convergents, quan em veuen, tots m’abracen i m’elogien. Però aquí, on som tu i jo ara, no hi ha entrat mai cap president de la Generalitat, cap alcalde de Barcelona, cap conseller de Cultura, cap regidor de Cultura. Cap ni un. De cap partit. Tampoc hi he tingut un interès especial.

T’ensenyaria un correu electrònic que em va enviar un polític i em deia: “Arnau, però si tu ets un mite.” Vaja, doncs molt bé, moltes gràcies [riu].

Res! Som una part d’un tot.

Però si és que és igual. Jo només soc una unitat que pensa –filosofo com pixo, és a dir, amb tota la naturalitat–, i n’hi ha centenars, milers, milions de milions d’unitats, i cada una executa la seva part. Quan mors, ja has acabat la tasca. El que està fet és el que val, el que no està fet ja ho farà una altra d’aquestes infinites molècules. Hölderlin es va tornar boig amb vint i pocs anys: tant li fa, ja havia fet la seva aportació. La mort és un concepte sense contingut que equival a res.

Però això no vol dir que no tingui l’ànima trista. El que està passant t’ensorra del tot.

A casa estem malalts en part per això. Quan veus tanta injustícia [renega]. Vols ànimes més pures que els Jordis? Sento a dir als comuns: “Els d’ERC i els de Junts per Catalunya perden el temps amb qüestions de monarquia o de república, quan l’important són les qüestions socials.” Error! Fins que no es resolguin les qüestions de monarquia o república no es podran resoldre les qüestions socials! Primer és l’estructura! A mi el que em sobta és que hi hagi tants catalans que vagin amb tant de compte per no ofendre. Però si els ofesos som nosaltres! Jo era internacionalista, és després que m’he convertit. Si no es respecten els trets específics del teu indret, com vols respectar els trets dels altres indrets? El dia que ser català no sigui un estigma em tornaré internacionalista. Què més voldria jo que ser internacionalista?

És el meu sistema circulatori. I si em pogués pagar un taxi encara aniria a més llocs. Vibro amb l’art. Però també hi ha coses que em fan sentir vergonya, com el pavelló català de la Biennal de Venècia. Això és el que han de presentar a Venècia de l’art català actual? El nostre vandalisme? Que hem escopit i hem decapitat unes escultures? Què vol demostrar el comissari, que som uns incultes? Com diu el Francesc Torres en el catàleg, tot el franquisme s’hauria d’haver cremat just quan va morir Franco. I com que no es va fer, ja és història i si ho portem a Venècia fem el ridícul.