“Fins i tot recolliria firmes perquè la paraula ‘carinyo’ es normalitzés”

A Solsona, l’escola de música, els primers grups amb quinze anys... Despertadors Atòmics ja va ser una cosa més seriosa: vam treure un epé i un elapé. Allà vaig tenir l’experiència de treballar per primer cop en un estudi de gravació. No va funcionar gaire, però va ser una etapa molt maca. Vaig deixar el grup i vaig passar una travessia del desert de dos o tres anys, aquí, a Girona, precisament. I llavors vaig debutar ja com a solista.

Fèiem una mescla de funk i rock i, per tant, ja bevíem una mica del llegat de la música negra, però ara he mirat enrere i m’interessen coses més antigues, com ara el rhythm’n’blues i el soul.

Crec que més aviat em perjudica, perquè sí que és veritat que soc dels pocs que fan aquest estil, però això mai no és bo en la música, perquè cal que hi hagi competència. Si hi hagués molts músics que fessin soul o rhythm’n’blues en català es crearia una escena i es guanyaria públic per a tots els que en formessin part. En aquest sentit, estic bastant sol, per no dir molt sol. Aquí sí que es fan altres coses de música negra, però en anglès.

I també d’altres artistes com ara Paula Valls, Sara Pi o Ramon Mirabet, que en els seus primers discos té un punt de soul interessant. Per tant, sí que hi ha coses, algunes molt ben fetes, i molt bones cançons. La pega és que canten en anglès. Bé, la pega no. És la seva decisió. Però si hi hagués més propostes de música negra en català canviaria bastant l’escena.

El meu primer disc, Les avingudes, combinava força lletres tristes amb música alegre, i quan el presentava en directe jo no acabava de disfrutar cantant aquelles cançons. Admiro la gent que puja a un escenari i canta cançons de saudade, de pena, perquè realment per a mi era molt dur, per la meva forma de ser. Llavors em vaig plantejar que tenia ganes de fer cançons més positives. Evidentment, no hi ha cap funció terapèutica. Però quan tinc la temptació de fer la cançó trista del disc, procuro evitar-ho sempre que puc, perquè m’agrada que el missatge que transmeto sigui positiu.

Soc autosuficient per hores dedicades als altres instruments al marge del meu, que és el piano. De fet, també soc baixista de formació. A més, vaig sentir dir al Pau Vallvé que és tan divertit gravar un disc que, quan ho pots fer tu tot sol perquè saps tocar diversos instruments, és molt difícil delegar en algú. És egoisme, pràcticament [riu]. En definitiva, és per diversió que ho gravo tot jo.

A mi m’apassiona la història... i també dir moltes mentides: m’agrada falsejar els fets històrics en les meves lletres, com ja es fa en altres àmbits fora de la música [riu]. M’interessa la història com a font d’inspiració de les meves cançons, perquè al final les històries antigues són igual que les actuals: no ha canviat res. En algun concert sí que m’ha vingut algun historiador cabrejat, mig en broma, dient-me que ‘això no és així ben bé com ho expliques!’. Jo faig discos, no història.

No és ben bé això. Per a mi la modernitat és l’època en què jo m’he criat, els anys noranta, que a nivell musical van deixar el llistó molt alt. A mi m’agrada molt viure el present, però aquesta cançó parla més aviat del comiat a una sèrie de coses que a mi, des d’un punt de vista nostàlgic, m’agraden molt. Grups com ara Rage Against The Machine o, per exemple, el tabac, encara que ja no soc fumador. I també els vells cafès. La cançó era una forma romàntica de dir adeu a tot això.

El nom de Jezz ve d’una cançó de Paolo Conte, Sotto le stelle del jazz, on hi ha un moment que diu un “jezz” que t’entra molt bé a l’orella. Jo soc de Solsona, parlo amb la e, m’agrada el jazz i la meva música té una intenció clarament propera al jazz, en el sentit que, quan anem a tocar, no toquem el repertori tal qual, sinó que sovint improvisem. Per tant, vaig decidir que era un bon nom per a l’estudi que tinc a Solsona, però també per a la plataforma que em serveix per vendre els meus discos per internet. L’objectiu més immediat és organitzar també xerrades i concerts de molt petit format, que no tinguin necessàriament a veure amb la música que jo faig, però que siguin interessants i que no trobo en altres llocs. Vull que Jezz sigui un espai on es produeixi i es comparteixi cultura.

Sí, més o menys, perquè la cançó segueix dient “les nits escoltava Louis Jordan”, i en realitat jo he descobert Louis Jordan fa relativament poc. Relaciono més la meva adolescència amb el meu estimat Ray Charles, un músic que admiro molt, i seguint el fil de Ray Charles vaig arribar a Louis Jordan, que era una miqueta la seva influència. Això dels cotxes és més actual: m’agrada molt conduir i escoltar música. Però sí que recordo les nits d’adolescent gravant programes de ràdio d’aquest estil de música. A casa meva s’escoltava mot Ray Charles i també música clàssica, i quan et posen tot això al davant a aquella edat i saps apreciar-ho, ja no en surts mai més [riu].

Sí, jo crec que s’hi poden trobar referències, no només sonores i d’estil, sinó també líriques, en relació amb les lletres. Però també hi veig la connexió a la inversa, per dir-ho això: el gòspel és una música que ha canviat poc al llarg del temps i les seves harmonies i arranjaments estan molt marcats per la influència de la música clàssica europea. S’hi afegeix el ritme i el swing, que evidentment són les aportacions afroamericanes, però realment està tot molt interconnectat. La música negra és de les músiques que trobo més pures, però alhora també la noto molt europea, harmònicament molt clàssica, i no sé si en tot això que dic hi ha un fonament musicològic.

Sí, suposo que a les esglésies americanes van passar de fer un repertori de música sacra europea a fer una música més pròpia, que va derivar en el gòspel. Jo hi veig clarament aquesta connexió. I al mateix temps també m’agrada molt la música negra feta a Europa i, de fet, la influència del soul i el hip-hop europeus és més important per a mi que la de la música que es fa ara mateix als Estats Units. M’agrada més quan l’estil ha sofert uns canvis i ja no és pur, sinó mestís. Ray Charles, que podria haver estat un músic molt pur, va decidir mesclar el rhythm’n’blues amb altres estils, com ara el country, i això és el que trobo superinteressant d’ell.

Crec que tots som una mica perdedors, sobretot els que fem el que volem fer. El desert és una metàfora per dir que les coses són difícils per a tothom i que, si realment et proposes fer el que tu vols, l’únic que pots fer és tirar milles per un camí en què no saps què passarà. Estic còmode en aquesta situació, tocant en clubs i en un cert underground, que cada vegada és més petit. M’hi sento bé, la veritat.

Sí, és possible. Potser no passa això perquè és una música un pèl personal, amb una visió molt individual, no ho sé... De vegades escolto coses semblants al que jo faig, però que sembla que siguin més per a tots els gustos. Però jo faig la música que m’agrada, i ja està bé així.

Jo fins i tot recolliria firmes perquè carinyo fos una paraula que es normalitzés i fos reconeguda per l’Institut d’Estudis Catalans, perquè és preciosa. M’agrada molt posar-la en les meves cançons i continuaré fent-ho. Respecte a les lletres, per a mi té molta importància la part estètica, sobretot perquè és un tipus de música amb unes modulacions a les quals no és fàcil adaptar paraules en català i molt sovint les trio en funció de la fonètica, de si sonen bé. La lletra està més al servei de la música que a l’inrevés.

Jo crec que sí, i és una de les coses de les quals em sento més orgullós. Encara que, quan escoltes el disc, et pugui semblar fàcil, a mi em va costar moltíssim que em sonés natural, aquesta música en català i cantada per mi.