Crítica
teatre
Joc i ball, gaudir-ne i compartir-los: repte assolit
L’honestedat és la millor de les eines per exposar una opinió que trenca l’ordre establert. Pau Roca ha articulat un muntatge molt viscut, en què s’alterna el discurs (en primera persona) amb nocions mínimes de tweerk. Així com sona. El resultat és teatre enmig d’una pista de ball. O, al revés, classe de dansa especialitzada entre desconeguts enmig de l’escenari. Así bailan las putas és com un familiar d’Ana Barrachina va respondre quan ella gaudia ballant. En realitat és un evident termòmetre de mirada masclista en les diverses capes de la societat i de la cultura.
Per a Chinchilla, el tweerk s’entén com una forma de gaudir ballant, tant individualment com en grup. Fora de convertir-la en una coreografia sensual o eròtica. És la mirada la que converteix un moviment en una perversió. Són les ulleres marichules que va dibuixar Júlia Bertran al seu llibre M’estimes i em times (Catorze). Arran d’aquest llibre Bertran fa una revisió de la seva relació amb com el poder masclista va anar arraconant el coneixement de les dones, des de la cremada de bruixes. Per Bertran, Alcàsser, el 1992, (aquest Grec també ha tingut una mirada per part de Jordi Casanovas a Valenciana) va ser un altre detonant perquè les dones, que recuperaven presència arran de la democràcia, tornessin a témer i a fugir dels llocs de visibilitat. És una opinió. Probablement, si les bruixes van patir el pes de l’Església, ara Alcàsser o La Manada o les diferents violacions i abusos semblen partir d’uns nois que se senten impunes, però no ostenten poder. Chinchilla, valenta, deixa glaçat pel seu testimoni i estableix una eina de defensa que trenca cogombres.
El viatge és orgànic, integra totes les veus i admet, humilment, que tots tenim unes ulleres que ens distorsionen la realitat.