Arts escèniques
Isaac Vila
director adjunt del Grec Festival (2007-2019)
“El Grec és un equip petit de lliga europea”
A Barcelona, la normativa fa que se’n ressenti la cultura de base i fa minvar la creativitat
El Grec tant ha de programar espectacles per a 6.000 espectadors com per a només 70
Ha estat 12 anys posant carbó a la màquina. Va començar donant suport a Ricardo Szwarcer per apropar-lo als creadors de la ciutat i els equipaments. Tant Ramon Simó com Cesc Casadesús li han mantingut la confiança. Així, ha pogut donar suport a la direcció artística, alhora que s’ha cuidat de la producció executiva (control de pagaments i contractes) dels últims 12 Grecs. A la tardor, ha decidit marxar amb la seva parella amb una autocaravana a voltar pel món, com a mínim un any. Necessiten recarregar piles. Està molt agraït a tots tres directors i a una feina que l’apassiona però que, considera, l’ha buidat. La incògnita és saber com se substituirà la seva marxa al Grec. A ell li hauria agradat tenir un període de traspàs, però, per culpa de la maquinària burocràtica administrativa, serà complicat. Aquests dies, va tancant carpetes amb un cuc que el rosega emocionalment. Es percep.
Se’n va. La pregunta és obligada: per què?
Quan vaig entrar, el 2007, no va ser per quedar-me. Havia de donar a conèixer Szwarcer al sector escènic. Ara me’n vaig quan hi ha un Grec molt bo. És una decisió absolutament personal i es produeix pel cansament. És una feina que necessita molta entrega, és molt exigent.
S’ha plantejat tornar per aspirar a la direcció artística del Grec?
Ara necessitem descansar. Sí que m’agradaria fer, abans, un projecte més personal, de menor dimensió. El Grec és primera divisió. He treballat com si fos el segon entrenador del Barça. Ara hauria de provar-me en segona divisió. De moment, sento que em faltaria trajectòria. Vaig entrar a treballar-hi quan tenia 36 anys. Des del 1998 ja treballava en el sector de les òperes, on ens vam conèixer amb Szwarcer; també he treballat per a companyies de teatre i amb Pere Piñol al Romea i en la programació del Fòrum de les Cultures.
Amb Szwarcer es va engegar el Fast Forward i la mirada cap al públic jove, al CCCB. Aquest any s’ha recuperat aquesta idea amb un equip nou.
El Fast Forward buscava descobrir els nous valors, el que vindria més endavant. I, sí, ho vam adreçar molt a joves. Volíem concentrar la programació també en un espai. Va caldre molta feina prèvia amb el nou director per connectar-lo amb la ciutat.
El Grec és més internacional ara. És una de les grans lluites soterrades, no?
S’ha fet molt esforç durant molts anys en intentar pujar a la lliga europea, buscant visibilitat i col·laboració. Ara estem competint amb una lliga amb Avinyó, Edimburg, Montpeller..., però nosaltres seguim sent un equip petit.
En canvi, Barcelona és una de les capitals europees més ben valorades, no?
Som un germà menor perquè tenim un pressupost menor. Tots ens multipliquen per dos o per tres el nostre pressupost, que és de 3,5 milions d’euros.
S’ha notat la crisi econòmica en el pressupost, també, no?
Szwarcer disposava de 4,5 milions d’euros sufragats per Generalitat, ministeri i Ajuntament. Ara, pràcticament només el suporta l’Ajuntament. El ministeri ha desaparegut. Tot i així, hem anat consolidant la nostra posició europea. Ens movem molt.
Les produccions, en aquests 12 anys, han reduït costos?
Una producció que el 2007 podia costar uns 60.000 euros, ara mateix en costaria uns 40.000. Avui, els equilibris per quadrar-ho són molt grans. Amb la paradoxa que tots els altres preus han pujat. Per això és tan important trobar coproduccions. Durant aquest període també va afectar l’IVA de les entrades. En comptes de pujar preus, el cost el va absorbir directament l’Ajuntament.
Encara que no sigui molt públic, es treballa la trobada de programadors.
Szwarcer va acollir el Come & See de Ciatre (una associació de companyies de teatre), que era un aparador per ensenyar la creació catalana. Amb Ramon Simó, amb l’IPAM, arrenquen les trobades per coproduir espectacles de la temporada següent. És el moment de connectar-se. Enguany hem tingut un centenar de programadors, 60 d’internacionals i 40 de nacionals. Ara el Cesc Casadesús ho ha ajustat i estem molt contents del resultat.
És una demanda que us fa l’administració?
No. Entenem que és una necessitat del sector. Que hem d’aprofitar, com fan tots els grans festivals, l’oportunitat de compartir coproduccions.
De fet, Temporada Alta també disposa des de fa anys del cap de setmana de programadors. Competiu o compartiu?
Hi ha una coordinació constant amb el Temporada Alta. Ens complementem per no repetir-nos. Som perfils similars. La idea és que sumem, que no ens restem entre nosaltres.
Com es fa per fer visible el Grec en una ciutat on passen tantes coses contínuament.
El creixement de la ciutat, del país i del món és molt gran en aquests anys. Avui no hi ha dia que no es competeixi amb un altre festival a part de tota l’oferta turística.
Per això molts directors proven de preservar l’ambient de festival a Montjuïc?
La nostra feina és trobar una línia artística, que tingui una personalitat. Ens centrem en la creació contemporània i també amb alguns focus (Swzarcer feia Panorama convidant artistes de ciutats concretes; Cesc Casadesús proposa un viatge per tot el món, edició a edició). També mirem que els tentacles del festival connectin amb la ciutat, a través d’accions pedagògiques, espectacles comunitaris... no tant dels mateixos espectacles que es mira de preservar Montjuïc. També és cert que s’ha concentrat molt el festival. Hem passat de 7 a 4 setmanes.
La ruta del Grec, aquest any, passava per Austràlia. No n’hem descobert gaire.
Després del Mediterrani (2017), la Ruta de la Seda (2018), enguany tocava la cultura anglosaxona (2019), que abraça l’oceà Pacífic (de Melbourne a Nova York). D’Austràlia ens ha interessat el circ i la dansa, no ens va quadrar el seu teatre. Però aquest relat té moltes línies, com la que produccions catalanes triïn autors de la zona (Jerusalem) o que es produeixi una peça a partir del viatge que va fer Aurora Bertrana a la Polinèsia francesa (Paradisos oceànics), entre altres.
Aquest any s’ha integrat el Palau de la Música, junt amb el MNAC, L’Auditori i el TNC. I el Liceu?
Tenim comunicació amb el Liceu però no hem trobat el projecte. Amb el Palau hem coincidit dos anys seguits perquè ens han encaixat molt bé els dos projectes. [L’any passat tots els cantaires de l’Orfeó van participar en El monstre al laberint al Grec i aquest any s’ha representat En masse de Circa al Palau.] Però potser l’any vinent no trobem cap projecte que encaixi amb el Palau i deixem de ser-hi.
Hi ha algun tipus de ‘suggeriment’ polític en el camp artístic?
En tota la trajectòria, mai hem tingut cap imposició, de cap dels equips de govern (que han variat de colors polítics). Cada consistori té les seves línies polítiques. Ara es fa l’Art i Part (un projecte de teatre comunitari als barris) i ens ha semblat un projecte interessant per integrar-lo. La creació de l’Icub, fa anys, va ser poder separar l’acció cultural de la ciutat del consistori, que pogués ser més autosuficient. És molt d’agrair. La cultura a Barcelona (com en altres ajuntaments) és un motor molt important. L’Icub és un privilegi però no deixa de ser una administració i això fa que no sigui àgil en facilitar processos administratius, i això té un desgast.
Què pensa de les reivindicacions de la Cultura de Base, de dimarts passat?
Estic d’acord amb les reivindicacions. A vegades volem donar suport a projectes de base i ens costa perquè ho tenim tot massa normativitzat. En ciutats com Berlín, París o Edimburg, hi ha una major laxitud en concedir permisos per a accions culturals, hi ha més sentit comú. Alguns cops hauria volgut comprar un site specific, però ho descarto per les dificultats administratives. Vam aconseguir fer Fugit dels Kamchatka, però va ser una batalla campal. La normativa se’ns menja; se’n ressent la cultura de base i minva la creativitat.
Es diu que el Grec Ciutat és una imposició de les sales privades.
El Grec té els dos blocs. Montjuïc manté el relat que busquem, però no podem viure d’esquena als productors i companyies del país. Van ser les companyies, fa 40 anys, que van aixecar el festival. Tothom vol fer els seus projectes. Són contínues les demandes i les pressions.
Quantes sol·licituds podeu rebre per a una edició?
Que valorem i responem, poden ser més de 500, 400 d’elles de catalanes, de tot tipus de format. No és una programació imposada, però sí que es consensuen. Hi va haver uns anys que les obres entraven en el paraigua del Grec, només per a difusió, sense que el festival hi fes aportació econòmica. Però, ja amb Szwarcer, es va deixar de fer. Tot el que surt en cartell té una aportació del festival.
Us preocupa la recaptació i l’ocupació.
Amb l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) hi ha la demanda d’ingressos obligatoris. Hem de fer mig milió d’ingressos per entrades cada any. Aquest 2019 ja ho hem assolit fa dies. Això ens garanteix que per al 2020 hi haurà un altre cop els 3 milions d’aportació pública. Això vol dir que ens agrada arriscar-nos i apostar per propostes desconegudes però també hem d’equilibrar el públic. El nostre és un festival de ciutat i de país, ha de respondre a un àmbit de públic més ampli que altres de més específics, com pot ser el Sâlmon. Hem de poder programar accions per a 6.000 espectadors (tres funcions a l’Amfiteatre Grec) i d’altres per a 70 persones.
Fa anys que heu descartat incorporar les gires dels músics cap de cartell, que us garantirien grans ocupacions...
La nostra prioritat són les arts escèniques. Tant Szwarcer com Simó i Casadesús busquen actuacions que impliquin una certa producció exclusiva. Com la de Kronos, aquest any.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.