Música

Crítica

Peralada

Molta potència, poca delicadesa

Amb el seu programa d’èxits, Calleja va triomfar fàcilment

Amb la veu pletòrica, com si li sortís un torrent natural sense necessitat d’escalfar-se, Joseph Calleja va iniciar diumenge el seu concert a l’església del Carme, de Peralada , interpretant Quanto è bella, quanto è cara. No és aquesta l’ària de Nemorino més cèlebre (li correspon, evidentment, a Una furtiva lagrima) de L’elisir d’amore, però ho és prou per començar a abordar sense complexos, tal com anunciava el programa, una mena d’antologia d’àries populars de tenor. És així que la primera part va completar-se amb La fleur que tu m’avais jetée, amb la qual Don José entoma l’envit de Carmen; el lament de Werther a Porquoi mé reveiller?; el desconsol incommensurable de Macduff (Ah, la paterna mano) davant l’assassinat de la seva esposa i els seus fills per part de Macbeth; i el cant d’amor a la vida que, amb E lucevan le stelle, fa Mario Cavaradosi pensant en la seva mort imminent a Tosca.

El cas és que la veu del tenor maltès va manifestar-s’hi clara, potent, aclaparadora. Tanmateix, des del primer moment, era possible sentir una mancança: una certa delicadesa, una dolçor, a parer d’una melòmana apassionada asseguda al meu costat, o, al capdavall, una manca de sensibilitat.

A la segona part, continuant amb el repertori dels tres tenors, Calleja va esplaiar-se amb un repertori fonamentalment basat en cançons napolitanes, on no hi van faltar A vuchella, de Tosti, i Mattinata, de Leoncavallo, amb un interludi en què el pianista Vincenzo Scalera va interpretar 3 Preludes, de George Gershwin.

Aquestes tres peces del compositor nord-americà van marcar un punt i a part dins del concert, però, a més de permetre el seu lluïment, van sonar com una afirmació dels orígens de l’italo-americà Scalera, un pianista de llarga trajectòria que ha acompanyat nombrosos tenors i sopranos (entre els quals Josep Carreras, amb qui va actuar fa trenta anys a Peralada, i Montserrat Caballé) i que, vist el seu aspecte quan s’acosta als 80 anys, deu haver fet un pacte amb el diable.

En tot cas, amb el seu programa d’èxits, Calleja va triomfar fàcilment i va encadenar quatre propines: No puede ser, de la sarsuela La tabernera del puerto; una versió poc emotiva de La vie en rose; Oh, sole mio (sí, també); i una peça d’El gran Caruso, el film amb Mario Lanza que, ho va dir el tenor maltès, va fer que volgués ser cantant.

Joseph Calleja, tenor
Piano: Vincenzo Scalera
Festival de Peralada, Església del Carme. Diumenge, 4 d’agost


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Art de fa 12.000 anys al jaciment de Simanya Gran, a Sant Llorenç del Munt i l’Obac

Matadepera
Música

Marco Mezquida inaugura l’Istiu de Castelló d’Empúries

Castelló d’Empúries
guardó

‘Maria CHOIR’, menció honorífica als premis S+T+ARTS

Barcelona
televisió

La majoria de pèrits conclouen que hi ha “diferències essencials” entre ‘OT’ i ’Eufòria’

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

Una vintena de companyies passaran pel FITAG

GIRONA

La novel·la ‘Aterratge’ d’Eva Piquer guanya el Premi Literari ‘El Setè Cel’

salt
MÚSICA

Record d’ocupació en la vintena edició de l’(a)phònica

BANYOLES
món editorial

Joan Abellà deixarà Enciclopèdia Catalana al desembre

Barcelona
cultura

Mucha Muchacha i Los Voluble obren la 27a Fira Mediterrània, i posa el focus en la dissidència

Manresa