Quanta, quanta música!

Quan Gustavo Dudamel i el centenar de músics que formaven la Mahler Chamber Orchestra & Friends van acabar d’interpretar la simfonia Tità, diumenge a Peralada, em vaig sentir esgotada, joiosament esgotada. No sé si la resta d’espectadors entusiasmats van compartir aquesta sensació, però, en tot cas, em sembla l’efecte propi de la Primera Simfonia de Mahler, amb tot el seu torrent musical, amb la diversitat d’emocions que conté i procura, des de l’exaltació fins a la malenconia, amb l’espectacularitat impetuosa i fins aclaparadora de la massa orquestral, amb l’atenció que requereixen els matisos aportats pels solos i els grups instrumentals. Quanta, quanta música! A vegades és possible sentir que ja no pots més, com ho fa la mateixa simfonia, que sembla exhaurir-se, però després recomença fins a remuntar exultant.

En aquesta obra encara juvenil del compositor bohemi, que va gestar-la als 28 anys, hi ha una potència que no es pot mesurar, una mena de declaració d’intencions i una vocació de deixar empremta. Mahler poua d’una herència, sobretot romàntica, però s’obre i convida a noves sonoritats, reescriu fanfàrries i marxes fúnebres, incorpora danses folklòriques, com ara el ländler austríac a l’scherzo corresponent al segon moviment, i cançons populars, com ara la francesa Frère Jacques en iniciar-se el tercer moviment, en contrast amb el seu caràcter de marxa fúnebre.

Des del Langsam, schleppend. Wie ein Naturlaut (el primer moviment, que s’anuncia, doncs, “com un soroll de la natura” que ha d’arribar “a poc a poc”) fins a l’Agitato. Stürmisch bewegt, el quart i últim moviment, certament tempestuós, la Simfonia núm. 1 en re major, de Mahler, va arribar amb tota la seva força i també amb tot el seu lirisme, amb la seva espectacularitat i el seu intimisme, amb els seus clímaxs i els seus defalliments.

En acabar, Dudamel, potser el més gran divo entre els directors d’orquestra actuals, i asseguren que el més ben pagat, va fer que pràcticament tots els músics d’una orquestra vivíssima (amb una part estable i una altra que va mudant) s’aixequessin per rebre els aplaudiments. Això, mentre ell se situava enmig dels músics per fondre-s’hi i confondre-s’hi. Una posada en escena? En tot cas, una posada en escena que va permetre fer justícia als intèrprets.

Després de la Primera Simfonia de Mahler, que va ocupar la segona part del concert, no s’hi podia afegir res més, i és així que no hi va haver cap bis. En la primera part, es va interpretar El somni d’una nit d’estiu, de Mendelssohn, adaptació musical de la comèdia de Shakespeare amb fades i filtres d’amor amb efectes sorprenents. La música va arribar de manera lluminosa, però, amb una direcció escènica del cineasta veneçolà Alberto Arévalo, els dibuixos al·lusius haurien pogut semblar sobrers. El cas és que un film d’Arévalo, El libertador, va fer que Dudamel, amic del cineasta que en va dirigir la banda sonora, conegués la seva dona, l’actriu María Valverde, que va actuar com a narradora. Però tal cosa ens acostaria a la crònica social amb la cèlebre marxa nupcial de Mendelssohn que llueix en la peça.