Tota la intensitat

Sondra Radvanovsky havia començat a cantar Una macchià é qui tuttora (ària del Macbeth, de Verdi, amb la qual acabava el programa del seu concert a Peralada abans dels bisos) mentre es tocava les mans per expressar el neguit de Lady Macbeth en creure que hi té una maleïda taca de sang (el pes de la culpa, tot i l’ambició desenfrenada del personatge) que no se n’anirà mai. Aleshores, la soprano nord-americana va interrompre sobtadament el cant i va dir que l’havia atacat l’asma. Va entrar a la sagristia de l’església del Carme i hem de suposar que va aplicar-se l’inhalador que, de nou a l’escenari, va mostrar al públic. Va explicar que tal cosa no li havia passat mai abans en escena. Ho va fer sense perdre el somriure i la simpatia que va desplegar en tot el concert, amb la desinhibició i el sentit de l’espectacle que semblen tan propis dels intèrprets nord-americans. Tanmateix, va crear-se un dubte raonable: podria continuar cantant? Cap problema. Just abans la seva veu, d’una arrabassadora capacitat expressiva, semblava haver arribat a la plenitud, però encara es va fer més intensa i com alliberada. És així que el final va ser de traca amb unes propines amb les quals, per una vegada, va tenir sentit escoltar hits operístics com Io son l’umile ancella (d’Adriana Lecouvreur, de Cilea), Casta diva (de Norma, de Bellini) i Vissi d’arte (de Tosca, de Puccini). Va tenir sentit perquè, essent àries de lluïment fàcil perquè complauen immediatament el públic, la soprano va interpretar-les com si fos l’última vegada que ho fes, amb una entrega i una autoexigència que van expressar-ne la bellesa transcendint-ne l’ús ornamental.

Tals àries van permetre exhibir absolutament les qualitats vocals de Radvanovsky, una soprano dramàtica (una de les grans de l’actualitat i fins hi ha qui considera que la millor) d’una gran intensitat, amb unes aguts desbordants i molta força emotiva, però que, potser per això mateix, no sempre és subtil amb un repertori més delicat, més fràgil. Posem-hi que la seva veu necessita carnassa. El cas és que aquesta intensitat va començar-la a demostrar amb La ricordanza, una de les cançons de Bellini que va triar per a un concert concebut com un homenatge a Montserrat Caballé; va créixer al final de la primera part amb Egli non riede ancora... Non so le tetre immagini (romança d’El corsari, de Verdi) i L’amor suo mi fè beata (de Roberto Devereux, de Donizetti), i, en la segona part, va semblar culminar abans de l’atac d’asma amb Puccini a través de dues cançons, Sole e amore i L’uccellino, però sobretot amb una interpretació immensa de Sola, perduta, abbandonata, l’ària amb la qual Manon Lescaut clama que no vol morir amb la consciència de la seva fi imminent. Però, en canvi, aquesta mateixa intensitat va poder semblar excessiva a l’inici del concert, en què va abordar cançons de Caccini, Scarlatti, Gluck i Durante. Ho va fer recordant el principi de la seva carrera, però la seva veu és una altra i els aguts, ajudats per la reverberació de l’església, aleshores van fer-se una mica estridents.

Com he dit, el concert de Radvanovsky, que va actuar amb el pianista Anthony Manoli, va ser en homenatge a Montserrat Caballé, tan vinculada al Festival de Peralada. La soprano nord-americana va recordar la catalana fent-ne elogis, com ara dels seus cèlebres i incomparables pianissimi, i, de fet, part del programa volia fer memòria del seu repertori. Radvanovsky va acomiadar-se amb Somewhere over the rainbow havent anunciat que l’any vinent tornarà a Peralada amb un muntatge d’Aida junt amb Carlos Álvarez i Piotr Beczala. Amb el primer va triomfar fa un any i mig al Liceu amb Andrea Chénier i amb el segon ho va fer ben recentment amb Luisa Miller. No podia crear millors expectatives.