La lluita per viure a la cova
Un estudi genètic recent, amb la participació d’investigadors gironins, revela que la pressió i l’acció humana van extingir l’os de les cavernes en la prehistòria
La recerca històrica és apassionant. Els investigadors s’enfronten als casos talment com si es trobessin davant d’un crim i es plantegen les diferents hipòtesis per resoldre’l. Davant d’un assassinat, cal primer trobar el cadàver i, aleshores, buscar les pistes que portin a descobrir qui és el culpable. La diferència amb un investigador policial és que pel mig han passat no dies, sinó milers i milers d’anys.
En el cas de l’extinció de l’os de les cavernes (Ursus spelaeus) –el cadàver–, un equip internacional en què han participat investigadors gironins ha aportat proves clau d’àmbit genètic –moltes d’extretes de mostres de la cova de l’Arbreda de Serinyà, al Pla de l’Estany– que confirmarien que l’acció humana va ser clau en la seva exterminació.
És a dir, la nostra espècie seria el principal criminal, amb l’atenuant de la complicitat del canvi climàtic que es va produir a l’època, fa 40.000 anys, en el que es coneix com a paleolític superior.
Situem-nos. Segons les proves –l’estudi publicat a la revista especialitzada Scientific Reports–, fins aleshores, pel que se sap, a les estepes europees convivien mamífers gegants –com ara mamuts, rinoceronts llanuts, ossos de les cavernes i dents de sabre– amb neandertals, i no va passar res. Va ser en el canvi d’era i amb la irrupció en escena de l’Homo sapiens que, de mica en mica, aquesta espècie en què els mascles podien arribar a pesar 500 quilos va anar minvant fins desaparèixer completament, fa uns 11.000 anys.
L’equip encapçalat per Verena Schünemann i Hervé Bocherens, de la Universitat de Tübingen (Alemanya), amb la participació d’Isaac Rufí i Joaquim Soler, de l’Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona (UdG), han analitzat l’ADN mitocondrial de mostres de 59 ossos trobats en una quinzena de coves de diferents indrets d’Europa, entre què la de la cova de l’Arbreda, un dels jaciments arqueològics de referència que continua aportant molta informació i contínua.
Arran d’aquest estudi genètic, els investigadors han confirmat que, a banda del fred i la manca de recursos, l’impacte d’una població humana creixent va ser determinant per al seu extermini. “Els ossos no competien amb nosaltres; en canvi, nosaltres sí, sobretot per l’espai, perquè les coves també eren el seu habitatge. I per obtenir-ne les pells per protegir-nos del clima extrem”, subratlla Joaquim Soler. Per tant, la cacera, com també es reflecteix a les pintures murals de tants jaciments, va ser letal per a aquest colós. Les proves arqueològiques, com apunta Soler, també demostrarien que les eines més perfeccionades en el temps van facilitar aquesta pressió humana respecte a l’animal.
Estudis anteriors ja havien establert que la diversitat genètica de l’espècie es reduïa substancialment al voltant d’uns 50.000 anys enrere. Aquest estudi és més innovador, com remarca Soler, perquè dona més pistes sobre l’àrea biogeogràfica que va ocupar un altre úrsid –l’Ursus ingresus–, en zones més occidentals del que es pensava.
Una dieta més vegetal
S’ha determinat que l’os de les cavernes, que era omnívor, mantenia una dieta molt més vegetal del que es creia. Per això que s’entén el desplaçament de les seves poblacions a zones amb climes més moderats i més varietat de plantes, a banda de la pressió humana.
En resum, com sintetitza l’investigador gironí: “El registre fòssil assenyala una coincidència força gran entre l’aparició d’Homo sapiens i la desaparició d’Ursus spelaeus”. Una prova més que demostra que l’home és i ha estat un depredador insaciable d’aquest planeta.