Només un ésser viu

Nascut a la Bisbal d’Empordà ara fa 30 anys, Jordi Serradell va tocar la bateria en diferents grups –el més conegut, La Perdiu Spencer, que va participar al concurs Sona 9– fins que una tendinitis el va anar apartant de l’instrument, per problemes físics que van acabar sent també mentals. “Jo no em considero guitarrista, però fa vora tres anys vaig començar a jugar amb la guitarra i van anar sortint aquestes cançons. Un dia, parlant amb l’Aleix em va comentar: ‘M’han dit que has fet uns temes i que molen’. I després d’escoltar-los es va oferir per produir-me el disc.” L’Aleix és Aleix Bou, també bateria, també bisbalenc, membre de grups com ara The Gramophone Allstars Big Band i Mazoni. Bou ja havia produït El jou (2017), el debut d’un altre talent bisbalenc, Pau Blanc, amic de Serradell des de la infància.

I ara li toca el torn a ell: Jordi Serradell publicarà el 27 de setembre el seu primer disc en solitari, Ésser viu ( Au! Records ), format per deu cançons, de les quals ja han començat a sonar els dos primers singles, Més enllà i El camí, aquest llançat amb el videoclip corresponent.

El disc, gravat per Aleix Bou en un local que té a casa –“Hi han passat tots els grups de la Bisbal”, explica Serradell–, amb l’estudi mòbil Paracetamol de Jaume Mazoni Pla, ha estat mesclat pel banyolí Panxii Badii i masteritzat pel guixolenc Víctor García a Ultramarinos Mastering. Com a músics han participat a la gravació Aleix Bou (bateria), Santi Careta (guitarra elèctrica), Guillem Callejón (pedal steel i guitarra elèctrica), Natán Arbó (baix) i Adrià Bravo (teclats). També hi han col·laborat Jaume Pla, que canta a Homo Demens, i Roger Canals (Roigé) amb el banjo. La presència d’aquest instrument o de la pedal steel donen algunes pistes sobre la música de Serradell, que remarca que no s’ha proposat “reproduir cap estil en concret”, però deixar anar alguns noms que mostren la seva tendència al folk i la música d’arrel nord-americana: parla del californià Richard Buckner i del seu Dents and Shells (2004) com una de les seves grans influències, al costat de Wilco, el canadenc Andy Shauf i, anant més enrere, Elliott Smith, Nick Drake i Neil Young.

I després hi ha les lletres: Ésser viu es presenta com un “dietari emocional i existencial d’un ésser que des de l’inici ha navegat entre l’estabilitat i la deriva, buscant la terra ferma”, segons el text promocional, que també recorda que el músic es va criar en “paratges tan feréstecs i empordanesos com ell i la seva música”, entre la Bisbal i els pobles dels seus avis, Planils (Corçà) i Casavells. Serradell reconeix que no va tenir una infància ni una joventut idíl·liques, ni a casa ni en els diversos col·legis per on va passar i sempre es va sentit desplaçat, fora de lloc, perquè “sentia que no encaixava a la societat”. En aquest sentit, Ésser viu s’ha convertit per a ell en un “renaixement” vital i creatiu. “La música i l’art en general sempre parla del mateix, l’amor i la mort, que són també els dos grans temes de la vida. Després d’haver viscut molt angoixat per la idea de la mort, ara em vull fixar més en la vida, en les coses que floreixen, i m’agradaria tornar a néixer com el nadó de la coberta del disc, en un entorn propici, tal com jo voldria, amb la muntanya de Montserrat al darrere, perquè per a mi és bastant sagrada”.

El 31 d’octubre, Jordi Serradell presentarà el disc amb la seva banda a la sala Vol de Barcelona, l’antiga BeGood, i entre el 10 i l’11 d’octubre –per concretar– farà una altra presentació a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols.