Crònica
Terrassa Noves Tendències (TNT)
Missatge del cervell a l’estómac
Els alumnes d’EGB ja sabien que tot missatge implicava l’existència d’un emissor i d’un receptor. La coincidència entre el temps i l’espai feia que la comunicació fos efectiva. Com Peter Brook quan sentenciava que la unitat mínima de teatre és una persona passant per l’escenari i algú que s’ho mira. Doncs així mateix plantegen el teatre els creadors francesos de L’Amicale. Des del joc més surrealista i, aparentment, senzill: construir una successió de fets que implica un inici i un final (de la primera a l’última foscor). La darrera edició del festival que dirigeix Pep Pla a començar dijous a la tarda i es tanca aquesta nit amb una instal·lació pel Vapor Gran de la gent de Carabosse. El TNT treballa el cervell per enviar un missatge contundent a l’estómac. Bon exemple és el Protocolo de acción frente a lo desconocido, de la Fundación Agrupación Colectiva.
Germinal desarma per la seva simplicitat. Perquè els intèrprets es converteixen en una mena de comunitat en què desconeixen so, llenguatge tecnològic, però són capaços de nomenar-los, d’identificar-los abans i tot que apareguin. Una trampa al solitari que diverteix l’espectador. I que el sorprèn quan arrenca un tros de terra amb un pic. El teatre, tan pur, en teoria, està carregat d’artifici i ells els desemmascaren, un a un: des de la llum i el so a les pantalles d’intertítols, les càmeres negres i la porta de càrrega. Ho fan, això sí, amb el joc constant i bastint els personatges d’un caràcter innat, que tot i que sempre domina la voluntat de compartir coneixement, es respiren diferents maneres d’enfrontar-se amb les adversitats. Rotundament còmic.
Per la seva banda, la Fundación Agrupación Colectiva també indaga en la destrucció del missatge, del dispositiu teatral. Tot val per dinamitar convencions socials i abocar el seu cinisme sinistre amb ells mateixos. Protocolo... és una peça excessiva que pretén ser-ho. Els 10 minuts de, teòricament, ball comunitari, són d’una soledat espectral. Perquè els intèrprets no connecten entre ells i perquè es desentenen de convidar l’audiència a baixar. En tot cas, els que ho fan, no reben cap impuls de complicitat i acaben esgotats al primer tema.
Fran Cuéllar entén el teatre com unes nines russes: sap treure les capes de la ceba i portar el públic de la ficció a la intimitat més despullada de la primera persona del singular. I, tot exhibint-se les imperfeccions d’ells mateixos amb una imatge horrorosament preciosa, o tediosament insípida. L’ànim de l’espectador navega per una muntanya russa de sensacions. Fins al punt final que un vídeo de joves exposant-se al límit fent cabrioles als sostres dels gratacels il·lustra la seva buidor, sense filtres, quasi obscenament. El ritme creatiu de la gent de José y sus hermanas és incessant (Cuéllar en forma part amb Glòria Ribera i Alejandro Curiel, per citar-ne alguns). Potser seria bo concentrar idees, i que el punch sigui més efectiu.
Out of the box és un treball per a privilegiats. Com a les Cases de Xesca Salvà, l’espectador es converteix en una mena de voyeur que traspassa les trajectòries de personatges singulars. La música atmosfèrica, els petits textos que imaginen una pàgina de les vides dels personatges, i les sorpreses d’una caixa que ha esclatat per la singularitat dels seus personatges (i que, amb dues llanternes mostra una tridimensionalitat molt enginyosa) defineix perfectament els interessos de Pere Cabaret. Cantaven els del Grup de Folk Capsetes. Eren fills de famílies benestants que els predisposaven perquè perpetuessin el seu grup de amb altres fills de la mateixa comunitat, reduint la capacitat de llibertat. Pere Cabaret transgredeix i els posa un petard. Per les obertures esclata la personalitat de personatges com Ayn Rand, Sister Corita Kent, que, sent diferents, van construir un skyline social mot més alliberador i transversal: necessari.