Edmon Roch i Colom

En una entrevista que, el febrer del 2015, li va fer Rocío Cuadra Gümes per a Fígaro, Edmon Roch explicava que als quinze anys havia començat a escriure sobre cinema en una publicació local. L’anècdota la confirma Josep Mir en l’especial de la Revista de Girona sobre cineastes gironins: “Un dia de setembre del 1985, va aparèixer per la porta del llavors anomenat Los Sitios–Diari de Girona el pediatre gironí Gonçal Roch, acompanyat del seu fill de 15 anys. Anaven a parlar amb el director per explicar-li que el noi tenia ganes d’escriure sobre cinema i proposar-li de fer una col·laboració escrita de manera periòdica. El diumenge 22 del mateix mes, va aparèixer el seu primer article, en què explicava que, en la seva secció dominical, es disposava a «oferir una àmplia visió del cinema a l’afeccionat gironí» i a parlar «no tan sols de la seva història, sinó també de les seves tècniques, del seu vocabulari bàsic, de directors, actors i actrius; o sigui, en general, de tot el seguit de gent que fa possible que nosaltres puguem gaudir de l’immens espectacle que suposa el cinema».”

Poch, que tenia clara la vocació, va estudiar periodisme i història de l’art a la UaB i, el 1995, va obtenir el diploma en producció cinematogràfica a l’Escola Internacional de Cinema de Londres. Va treballar com a cap del departament de producció de Film-Historia, va ser crític de cine i col·laborador de la Guía del ocio, Fantastic Magazine i Historia y vida i va exercir com a cap de premsa del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges (1987-92) i com a organitzador de les setmanes de la crítica de Girona. Un currículum accelerat que, als 29 anys, el va portar a guanyar els premis Gaudí, Goya i Giraldillo d’or per Garbo, l’espia, la seva primera pel·lícula com a director. Abans, però, s’havia foguejat dirigint els documentals L’arquitectura romànica a Girona i L’arquitectura gòtica a Girona, produint el retrat de l’artista Damien Hirst Away from the Flock i, a més, escrivint, dirigint i produint els curtmetratges The Hunt, Answering Machine, Blood i Love Waits.

El productor reconeix que la seva sort va canviar quan el director americà Whit Stillman va llegir la crítica que Poch havia fet per a la Guía del ocio de la pel·lícula Metropolitan. Com que estava preparant un nou film, Barcelona, el director el va anar a trobar per dir-li que li agradava la manera que tenia d’entendre le cinema i li va oferir l’oportunitat de fer-li d’ajudant. “Jo tenia 23 anys –va declarar el gironí– i vaig debutar com a productor associat en un rodatge americà.” Aquell va sinó el primer pas d’un camí que el va portar a ser director de producció i productor associat a El efecto mariposa de Fernando Colomo. Després de conèixer Richard Goodwin, als estudis de Rotherhithe el van llogar com a director de producció de Set anys al Tibet de Jean-Jacques Annaud, un film amb Brad Pitt i David Thewlis que es va rodar a l’Argentina i, durant tres setmanes, a les muntanyes Rocalloses del Canadà.

La carrera com a productor o com a director de producció va continuar amb The Last Days of Disco de Whit Stillman i The Tulse Luper Suitcases de Peter Greenaway, fins que, el 2004, va fundar la seva pròpia productora, Ikiru Films, que va tirar endavant El perfum. Història d’un assassí (2005) de Tom Tykwer, que va convertir Girona en una ciutat del migdia francès. A més, va finançar La lluna en un cove (2006), Pope Joan (2009) de Sönke Wortmann, Biutiful (2010) d’Alejandro González Iñárritu i amb Javier Bardem –que va guanyar el premi a millor actor en el Festival de Canes–, Lope (2010) d’Andrucha Waddington (2010), Bruc (2010) de Daniel Benmayor i Promoció fantasma (2011) de Javier Ruiz Caldera. També es va dedicar al cinema d’animació, ja fos amb la nissaga de Tadeu Jones d’Enrique Gato –la primera va obtenir tres premis Goya i dos premis Gaudí, i va ser estrenada amb gran èxit a la Xina– o Atrapa la bandera, que va aconseguir el premi Goya a la millor pel·lícula d’animació. L’agost del 2017, Ikiru Films va estrenar Tadeu Jones. El secret del rei Mides, un altre èxit de taquilla amb més de tres milions d’espectadors.

Trenta-quatre anys després del seu primer article a la premsa, Edmon Roch s’ha convertit en una de les figures de la cinematografia europea. Arriscat i un pèl temerari, sap que juga en camp propi i ha participat en la produccions importants, com ara El Niño (2014), testosterona pura, o El cuaderno de Sara de Norberto López Amado, amb Belén Rueda perduda a les selves africanes plenes de guerra i desolació. Amb la mateixa protagonista, a l’agost, va estrenar El pacte de David Victori, un thriller de suspens psicològic, i a finals de mes, va arribar Yucatán, dirigida per Daniel Monzón, amb Luis Tosar, Rodrigo de la Serna, Joan Pera i Stephanie Cayo com a protagonistes, i el 2019, Taxi a Gibraltar d’Alejo Flah.

A més, ha participat en rodatges com ara Karol. Un papa rimasto uomo (2006) de Giacomo Battiato, Caterina e le sue figlie 2 (2006) de Fabio Jephcott, Mirai Yosouzu (2007) de Hiroshi Chono, Partir (2008) de Catherine Corsini (2008) i Gomorra (2013) de Stefano Sollima.

Com va assegurar: “Com a productor, intento ajudar a explicar aquestes històries que fan que sortim del cine millor del que hi hem entrat.”