Per l’orgull d’un teatre propi

En aquesta penúltima temporada de Xavier Albertí al TNC es torna a reivindicar el patrimoni teatral català. En una tradició intermitent, de pares artístics que eren engolits pels seus fills (si no fets callar per les imposicions polítiques reaccionàries), Guimerà, Sagarra i Serafí Pitarra eren veus considerades costumistes i poc més. Albertí els ha proposat a generacions de directors emergents, com Jordi Prat i Coll, que els han fet una espolsada sense contemplacions (i, alhora, amb el màxim respecte). Alícia Gorina (Solitud, 2020) i Carlota Subirós (Sol, solet,2018) també hi han estat citades. Sergi Belbel va potenciar les adaptacions de novel·les al teatre (com ara La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda) perquè considerava que el teatre de l’època no tenia prou pes. Albertí ha virat 180 graus el relat: des de la frivolitat del Paral·lel fins al teatre psicològic de Sagarra (La fortuna de Sílvia). Rescatar els fils permet fer xarxa i normalitzar una literatura teatral de casa que, amb buits o no, és prou complexa.