Un teatre massa narratiu

Mercè Rodoreda és una veu indiscutible per descriure la Barcelona del franquisme i els seus jardins. Tot i que va provar puntualment el teatre, han acabat triomfant les versions teatrals de la novel·la La plaça del Diamant (que, de fet, abans va ser una grata sorpresa a la televisió). Paco Mir n’ha fet una versió massa narrativa: perd l’oportunitat d’entendre i empatitzar amb els altres protagonistes més enllà de la Natàlia/Colometa.

Mir respecta els personatges principals i il·lustra els espais (encara que amb una austeritat notable). És tot un atreviment fer una nova versió d’aquesta aclamada novel·la de Rodoreda després de la versió que es va fer a la Sala Gran del TNC (amb mitjans i espais a dojo), dirigida per Toni Casares (2006). La versió més celebrada d’aquest muntatge és la peça destil·lada per Joan Ollé que va estrenar al Borràs amb només tres Colometes (2008) i posteriorment encara ho va fer amb una sola actriu (Lolita Flores, al Goya).

Aquesta versió deixa la protagonista a l’escena mentre els seus companys d’escena es mouen contínuament, com si fossin una munió de coloms voltant pel terrat. L’amargor hi és en els moments del salfumant i de l’angoixant carrera cap a la casa on va viure amb el Quimet, puntualment. La Colometa madura demostra que hi pot haver sentiment a més de narració en l’escena. Però potser aquesta versió és massa benèvola amb la vida “de suro” de la Colometa que s’ha conformat a viure amb el que li ha deixat el destí. Només fins al final es veu com ella, ja arraconada als parcs, viu amb intensitat i celebra la seva memòria, tot i els unts de dolor que ha aconseguit esbandir.

La companyia Eòlia està formada per intèrprets vinculats a aquesta escola superior d’arts escèniques de Barcelona. En realitat, és com una rampa de sortida per donar a conèixer nous valors (no necessàriament únicament joves). Si, durant anys, el mateix Teatre Eòlia o, anteriorment, el Versus havien estat llocs de debut, ara s’han atrevit a presentar producció al Poliorama (el curs passat també van fer funcions puntuals d’aquest muntatge al Teatre Victòria). Persuadir és molt més complicat en una sala de gran aforament, perquè es perd la intimitat. I la Colometa (i els seus companys de novel·la) la necessita.