L’arrel surt de mare

Trobar nous codis perquè s’expressi millor la festa. Sol Picó ha posat una trentena de músics de bandes populars valencianes a moure’s per l’escenari. Ara, a més de tocar-lo, també el viuen exhortant a enviar a la séquia el que vagi més passat de la festa. Amb la dansa contemporània teixint un vel invisible que enllaça vestuaris, tonades i moviments d’arrel (sigui una mascletà, una tomatina o una processó), signa un Animal de séquia que esdevé un exemple ideal per definir com voldria que fos Fira Mediterrània els propers anys el nou director artístic, Jordi Fosas.

Sol Picó és una coreògrafa que, habitualment, juga amb tocs còmics i els alterna amb altres de precisió i bellesa coreogràfica. També amb punts de dolor. El to i la radicalitat agermanen la coreògrafa amb treballs de Carles Santos. Ara, Picó ha esquerdat els codis de la cultura popular fent una radiografia (còmplice i amable) de les bandes.

Evidentment, es percep que grata molt més profund en altres tradicions del que no hi ha referències al Principat (som veïns culturals i compartim llengua però ens desconeixem molt). La coreògrafa no es limita a referenciar com a culturals aquelles danses partitures tradicionals; també arrenca amb la música de discoteca de la Ruta del Bakalao.

Una mena d’ase s’arrossega pel fons de l’escena, darrere d’una pantalla translúcida que sovint rebota el reflex dels músics de forma abstracta, i transforma el clor en un riu que travessa l’escenari. L’aigua de la séquia esquitxa, efectivament. La roba, que té flaire d’uniformes tradicionals, es va desprenent i despullant el cos fins a trobar l’arrel. La música és la germana del moviment. Sol Picó, que s’atreveix a fer un cameo en l’únic instant de música a cappella, es capbussa en la tradició per sortir-ne esquitxant com un gos que s’espolsa l’aigua. La intensitat arriba a tots els racons de la platea. Potser falta una comunió final en què la fesa també trenqui la quarta paret de forma efectiva i el ball es produeixi entre les butaques a càrrec dels mateixos espectadors.

Dijous a la tarda, en una llarga aturada d’espectacles, es va convocar la majoria de professionals a les jornades professionals en què es debatia el tractament de gènere. Des de la necessitat de revisitar els codis de conducta que transmeten els contes a fer auditories per comprovar que la campanya comunicativa de cada institució supera els plantejaments amb arrels masclistes. I sí, efectivament, comunicar millor ajuda a normalitzar la igualtat de gènere i desjerarquitzar per raons d’home/dona, però és que, a més, s’endú el premi al reconeixement dels que analitzen i denuncien les conductes retrògrades (implantades de fa anys).Per cert, si l’any passat qui anunciava que s’apaguessin els mòbils era el conseller a l’exili, Lluís Puig, aquest any repeteix tot convidant a la festa i, a la Llotja, presideix l’entrada amb un capgròs i sent nomenat dins de la comissió de direcció. I és que Jordi Fosas, efectivament, ha recorregut al suport dels anteriors directors per fer en temps rècord la seva primera direcció artística. Per això la presenta com una edició de transició. Tot i que Àngels Blasco, directora general de Cooperació Cultural, Associacionisme i Acció Cultural, advertia que les fires són, per definició, de transició; sempre amatents a les novetats i a trobar un discurs que les magnifiqui per saltar dels àmbits folklòrics, com ja es fa des de fa anys a la Fira.

Els Berros de la Cort són una formació que desprèn energia pels porus. Amb instruments d’arrel tradicional construeixen veritables batalles musicals entre els diferents instruments, com qui, a partir d’una base musical, dona l’alternativa a cada instrument. Una energia que es traspassa als peus i que convida a botar, alçar els braços i alliberar-se. Més qüestionable és la proposta de l’Escola Líquid Dansa. Amb una desinhibició alliberadora i una connexió directa amb els més menuts juguen a pensar elements per pintar-los. La festa no pot ser passiva; s’hi ha d’intervenir. Sol Picó fa ballar els músics, la tradició surt de mare.