Iconografia tribal expressionista i absorbent

Quina relació hi pot haver entre Macbeth, de Shakespeare, i la societat sarda? Alessandro Serra (la bona impressió que ha causat en el primer cap de setmana del Temporada Alta fa presagiar que repetirà en edicions vinents com els directors Jatahy o Korsunovas) ha integrat la ruralitat més austera per bastir unes bruixes malèvoles i divertides alhora. I ha introduït elements de la dansa folklorica, tribal (les màscares fetes amb escorça) per representar el moviment del bosc de Birman cap al castell on s’amaga Macbeth en el darrer capítol. Els contrallums expressionistes absorbeixen l’atenció del públic.

Serra reivindica el pes de la imatge i del camp sonor per sobre del vers, de la literatura que considera, sovint, adormida en el temps. Certament, la seva proposta equilibra la fisicalitat teatral al text, que, a més, tradueix al sard. L’interessa com un camp sonor que expressa en diferents tonalitats, amb una investigació que va de la veu més gutural i fosca per evidenciar l’odi i la violència als sons aguts i desinhibits d’unes bruixes que estan per sobre del bé i del mal, de la vida i de la mort. Les àvies sardes, amb un caminar ràpid de passes curtes, com si fossin una caricatura animada, sobrepassen el temps.

És arriscat no estimbar-se en l’aventura d’introduir elements còmics en un drama. Ja ho va fer amb èxit l’argentí Gabriel Chamé en un Othello en clau de clown. En canvi, no se’n va sortir tant Àlex Rigola en el seu MCBTH. Serra supera el salt mortal però obliga a plantejar una reflexió: més enllà de canviar-li la forma, d’atrapar per la sugerència de les imatges, aquest Macbeth, no aporta gaire res que l’acosti a l’espectador, que li doni una nova lectura d’aquest clàssic d’ambició. El destí força la bondat i estrangula tota compassió per dominar un poder esterilitzant. Amb vers o sense.