Crítica
teatre
Lot de galetes
El personatge Francesc Ramon Pujols-Pinyol (Joan Pera) és un mestre galeter que ha fet fortuna. Li surten els diners per les orelles i vol que es noti el dia del casament de la seva filla. El gendre serà un sofert comercial de l’empresa de galetes, incapaç de ser ambiciós, i que es desmaia (com el futur sogre) a cada contrarietat. Héctor Claramunt i Joel Joan han posat en falca una subtrama que tensa aquesta divertida comèdia del cinema americà, sense treure-li el to original. La llàstima és que aquests bons ingredients apareixen massa uniformes. Ni les sorpreses aconsegueixen treure’l del tòpic del tresillo. En comptes de ser una celebrada caixa de galetes variades, arriben barrejades com una bossa de galetes esmicolades, en paquet, un humor a l’engròs que afluixa la intensitat que es mereix.
Joan Pera s’assembla, cada cop més, al personatge maldestre que interpretava Woody Allen, o al Frank Spencer de N’hi ha que neixen estrellats (que ha doblat durant anys). La resta de repartiment prova de mantenir contenció per no ser ofegat pel vendaval divertidament patètic del galeter. Maife Gil i en Pep Saïs es refugien en el seu petit món excèntric. I els joves Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius i Sergi Vallès aguanten el xàfec amb uns papers prims, caricaturitzats, però que responen a cada pilota amb efecte que llença en Pujols-Pinyol. La peça provoca riallades, però no amb la sonoritat d’una torrentera. Eliminant transicions (i tòpic de malsons) guanyaria una velocitat que necessita per donar major impacte a cada gir. Ara és com una galeta embolicada que és similar a la del costat. Desengany.