Llibres
Jaume C. Pons Alorda
Novel·lista
“Amb passió, hi ha futur”
El llibre és addictiu, genera expectatives, regala el que promet, és noble i està molt ben escrit
Durant els primers minuts d’entrevistar Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984), poeta, narrador, traductor i professor d’escriptura, penses que és un home simpàtic, segur del que fa i del que vol. A mitja entrevista pateixes perquè el seu ego mastodòntic no l’esclafi contra la taula i comences a pensar, paral·lelament, com explicaràs al cambrer que aquell escampall de cervell, vísceres i sang no l’has provocat tu. De seguida t’adones que tot plegat és un escut vital –cosa que no explicarà als llibres perquè odia l’autoficció–. Al final de la conversa el vols seguir escoltant, mentre disserta sobre la molta (i bona) literatura que ha absorbit i li circula per les venes.
Aquest periple emocional podria ser similar (o no) al que viuran els lectors de Ciutat de Mal, publicada per Angle, novel·la amb què Pons Alorda ha guanyat el darrer premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. Una obra amb tres línies argumentals (l’Escriptor, la geperudeta, cap del servei de la mansió dels Fulkna, i la noia embarassada que fuig) que al final coincideixen. Un títol que afortunadament no és per a tots els gustos, molt elaborat, ple de referents, personatges brillants i homenatges, per moments excessiu, altres hipnòtic, estimulant i, sobretot, apassionant.
Té res a veure amb l’Escriptor?
Espero que no res. Sí que és veritat que quan escrius acabes abocant part del teu món, de la teva mirada i de la teva personalitat, però de la mateixa manera que l’Escriptor té parts meves, la geperudeta també. De fet, m’atreviria a dir que jo soc molt més geperudeta que Escriptor. La meva convicció, força de voluntat i manera de veure el món, les té la geperudeta, i l’Escriptor és el personatge més desgraciat que he creat mai.
“Escriure és la salvació i una manera de fugir”?
Segons la meva manera d’entendre-ho, la literatura salva vides. A mi me la va salvar. La literatura és un gran poder, una gran responsabilitat i una gran passió. Una eina que ens ajuda a entendre el món millor i a crear mons molt millors.
I com li va salvar la vida?
Perquè en el meu petit poble de Mallorca vaig patir bullying, no podia sortir al carrer... Llegir, escriure i veure pel·lícules va ser la meva salvació.
També hi llegim: “necessitem una nova literatura [...] no podem seguir retenint els models literaris del passat”...
Sí, hem de crear nous mites. Hem d’utilitzar els models que hem tingut fins ara i per això faig un homenatge a la generació dels anys setanta en llengua catalana, els admiro molt, però al mateix temps no ens podem quedar ancorats en els models del passat. La tradició ha de ser un trampolí, no una llosa.
Té les coses molt clares...
Molt. I Ciutat de Mal mostra la meva concepció del món. És la segona part de Faula [Males Herbes, 2012], una expansió d’aquest univers, una millora, i reuneix els contes que he fet fins ara. Tinc aquest macrounivers i l’estic explorant, com ho han fet models literaris que admiro molt, com Miquel de Palol i Antònia Vicens.
Com va construir l’obra?
Ciutat de Mal té una estructura molt novel·litzada, molt treballada, però al mateix temps té un llenguatge revolucionari: neologismes, invenció de paraules, ús punk dels adjectius, barreja de dialectalismes mallorquins amb termes científics... Faig servir el cànon novel·lístic d’una manera molt clara, però intento portar-lo, amb tota la humilitat, cap al futur que crec que hauria de tenir la literatura.
Hi ha molta feina, al darrere.
La planificació de l’obra van ser entre dos i tres anys i l’escriptura dos anys més. Com que faig poesia, traducció i altres coses, ha estat una novel·la de fabricació molt lenta. Però quan escrivia ho feia amb molta agilitat, i això es nota en el ritme, frenètic, que vol enganxar, amb capítols molt curts i intensos.
Hi ha fragments teatrals, discursius, narratius... Ho tenia tot previst dins del joc creatiu?
Sí, perquè soc un gran admirador de Lluís Calvo i ell parla d’una literatura híbrida, que barregi gèneres i fronteres literàries. És una de les persones que més m’han ajudat a corregir el llibre i una de les que més el defensa, afirma que és un text de textos, un metatext, amb moltes referències i frases d’altres llibres... La literatura del futur ha de ser bastarda, vírica, que pugui abastar molts territoris diferents i ser contaminada per moltes fonts diferents.
Com és que hi posa tants referents, en especial literaris?
Per dos motius, com el Tarantino a Once Upon a Time in Hollywood, per fer un homenatge a totes aquelles coses que estimo i a aquelles veus que m’han marcat. Per mi és un tribut. Però alhora està justificat perquè les referències sempre venen del prisma de l’Escriptor. Per tant, t’estic demostrant que ell no coneix la vida, perquè la seva realitat és la literatura. És com una paròdia, ha llegit tants llibres, que no pot veure la realitat si no és a través de la literatura, amb frases de Blai Bonet, Gabriel Ferrater, Hölderlin, Faulkner, Antoni Munné-Jordà, Kurt Vonnegut, els poetes beatnik...
I entre tanta referència, fins a quin punt creu que el lector el seguirà? Quin seria el seu lector ideal?
És una comèdia esperpèntica i la gent riurà molt. He volgut fer una mena de versió catalana d’Una conxorxa d’enzes, de John Kennedy Toole. Tant és, si als lectors se’ls escapa alguna referència. Gaudiran del llibre, perquè enganxa, és addictiu, genera expectatives, regala el que promet, és molt noble i està molt ben escrit.
Déu-n’hi-do. Alguna cosa més?
Sí, tot això funciona perquè l’estructura, super ben treballada novel·lísticament, és el cos, però després hi ha la sang, que és la passió. Aquest llibre dona un missatge: fins i tot en societats dictatorials i repressives com en la que vivim ara, si hi ha passió, hi ha supervivència. És que fins i tot és una novel·la que té missatge! Si tens passió i entusiasme i eufòria per la vida, per molt que et maltractin, sempre hi ha un futur. D’això parla la novel·la, amb un format de ciència-ficció, de fantasia, perquè crec molt en el gènere. La literatura catalana es mereix tots els gèneres.
I això del premi, com va anar?
Estic molt content de la valoració i les lloances del jurat. Era el tercer cop que em presentava al Pin i Soler, amb obres diferents, però jo soc molt insistent. A més, crec en les editorials independents que fan bona feina, com Angle, Males Herbes, Raig Verd, Alrevés... Va agradar al jurat i em va tocar la loteria. El Pin i Soler em canviarà la vida. Fins ara he estat reconegut com a poeta i com a traductor, però també soc un gran novel·lista i aquesta novel·la ho demostrarà i aquest premi ho confirma.
Jaume C. Pons Alorda... La “c”, de què és?
De cabró. [Riem amb ganes]
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.