Una revolució

Les nou actrius que intervenen a Paisajes para no colorear saben navegar pels testimonis en la primera persona i alhora com a intèrprets d’unes situacions que les empetiteixen: Elles exigeixen ser persones de ple dret. Ser escoltades i prendre decisions i equivocar-se, si cal. Paisajes para no colorear traça un panorama d’abús generalitzat (el ministre de Cultura del 2017 els augurava que serien acusats d’assetjadors i que patirien la història de les adolescents) a Xile. La ferma decisió de les noies de sollevar-se, d’estimar-se i de fer valdre altres formes de les catòliques hegemòniques és tot un cant esperançador. I aquesta revolució, que convoquen pels pròxims 70 anys, té una llum que es mereix ser compartida.

La forma de presentar les rèpliques (ara en format de respondre les preguntes dels adults, ara en forma de crit d’autoafirmació) és molt suggeridora. La nina pornogràfica fa la funció de la mare submisa que elles no volen ser. De fet, proven que la seva Sophie (té el cos d’una nena de 12 anys) celebri un aniversari. Però serà una més de les víctimes. Elles, no. Elles tenen feina amb la seva revolució (que és la de tots), començant per fer fora el president, Sebastián Piñera (estar de gira les impossibilita marxar pels carrers amb els seus companys i això els hi fa molta ràbia, diuen).

El nou equip del Teatre Lliure ha proposat tot una altra revolució proposant tantes funcions d’aquest muntatge. Demostra una valentia que és tota una oportunitat per incitar els adolescents a anar al teatre (s’hi senten com a casa, des del primer minut). I també és molt recomanable per a pares i adults, en general. Implícitament, reivindiquen unes noves formes que és bo replantejar-se-les. Callar. Escoltar. Entendre. Revolucionar-se, en fi. Que no és poc.