Les golfes amuntegades de Rita
Des de l’humor abordar el drama. És la clau que, de nou, utilitza Marta Buchaca a Rita. Ho va fer amb A mi no em diguis amor (TNC, 2011) o amb Litus (Flyhard, 2012) i Losers (Villarroel, 2014). Ara situa dos germans al davant de la paradoxa. Una veritat molt bèstia: comparar el sacrifici d’una gossa malalta amb el de la mare amb Alzheimer. Buchaca és molt valenta plantejant aquesta confrontació i mira que cada personatge pugui justificar les seves valoracions. Per contrapesar actituds, involucren exparelles dels germans i la filla del xicot. Però no explota la part còmica de l’equívoc, ni tampoc incideix massa enllà sobre el debat de l’eutanàsia. Desaprofita aquesta oportunitat, tot i aconseguir emocionar l’espectador amb unes escenes finals d’una alta temperatura i calidesa, que revelen la qualitat humana amb què ha volgut ser tractat el conflicte.
Anna Moliner i David Bages són dos germans que juguen molt bé en les diferents capes d’interpretació. Són cínics i despreocupats, en la comèdia, i transmeten el dolor de la pèrdua, en la part tràgica. Potser la innecessària llargària de la peça fa perdre una intensitat que seria molt més convincent.
Rita sí que se suma als muntatges en què Buchaca incideix en la crisi de valors de la societat, com anteriorment havia fet a Playoff o Només una vegada. La dramaturga i directora es mou molt bé en els muntatges amb pocs personatges, donant-los molts plecs, deixant que es contradiguin humanament entre el que diuen i el seu comportament. Ja ho va fer a L’olor sota la pell (Sala Beckett, 2007) o a les misterioses Plastilina (Beckett, 2009) i Les nenes no haurien de jugar a futbol (Versus, 2010). La dramaturga s’interroga, com Pere Riera a La dona del 600, sobre el moment en què els fills han de començar a preocupar-se pels pares.