Els mals esperits de Verdaguer

Jacint Verdaguer era un poeta estimat i respectat, vivia amb comoditat com a capellà domèstic i mestre almoiner del marquès de Comillas. I ho va perdre tot per la seva insistència a assistir i documentar els exorcismes que es practicaven del 1890 al 1893 en una casa d’oració de Barcelona. Enric Casasses va furgar els escrits (molt censurats) en aquests anys de control i va publicar Dimonis. Ara Cabosanroque, captivat per la forma ambigua de la narració, proposa una instal·lació sonora en la qual indaguen sobre la possessió a Dimonis. Serà del 13 al 24 de novembre al saló del descans del Municipal. Cent metres quadrats que divideixen en petites estances des d’on analitzen la possessió des de diferents àmbits. Laia Torrents (que forma el duet amb Roger Aixut) aclareix en una entrevista concedida a aquest diari: “No hi ha cap connexió entre els diferents espais, però sí que responen a una lògica comuna.”

Cabosanroque treballa sempre en instal·lacions sonores. La seva arribada al camp escènic va venir de la música (quan van fer un concert amb el programa d’una rentadora que esdevenia un instrument de percussió insòlit) i ja no l’han abandonat. Si a l’anterior treball es van interessar per la narrativa desconeguda de Joan Brossa a No em va fer Joan Brossa (2016) a conseqüència d’un encàrrec, ara han actuat com a impulsors de Dimonis. Com el mateix Casasses, estaven captivats perquè les notes de Verdaguer recullen un diàleg entre l’esperit i el capellà. Si al principi el poeta té temps d’aclarir qui diu què, la batalla dialèctica s’accelera i no té temps per assignar cada rèplica. Torrents comenta que el duet va quedar sorprès que en els exorcismes hi hagués un diàleg; fins ara en totes les aparicions documentades és només una aparició que es pronuncia. Pren forma d’interrogatori entre el capellà i el mal esperit que posseeix la persona.

Cabosanroque ha demanat les col·laboracions del cantaor Niño de Elche (que els canta algunes de les cites del mateix Verdaguer), la danzaora Rocío Molina (que balla en vídeo les possessions) i el mateix Casasses (que rellegeix el seu llibre). Són només tres fonts conegudes que es veuen amplificades per tota una altra diversitat de canals que no han volgut explicar per mantenir la sorpresa a la instal·lació del Municipal.

L’època en què es produeixen els exorcismes és molt convulsa, tant a Catalunya com a Europa. A Barcelona té molt pes el moviment espiritista que demana, entre altres reivindicacions socials, el sufragi universal, l’educació laica o l’abolició de la pena de mort. Ara, 150 anys després, aquelles exclamacions recollides per Verdaguer ressonen en l’Europa actual. Els mandataris sembla que aboquin la Terra a una mena d’apocalipsi, de fi d’època, obviant les alarmes dels científics. Estan posicionats des dels no valors i menystenint la comunitat que, aparentment, els ha posat al capdavant del país.

Hi ha diversitat de possessions, reflexiona Cabosanroque. Des del paràsit que s’instal·la dins d’un cos i el mata (biològica) fins a l’estètic (no hi ha correspondència entre el continent i el contingut: entre l’esperit que parla i el cos que ha envaït) o el teatral (un actor és posseït per un personatge; un espectador es deixa abduir per la trama de l’obra, per exemple). El propi Verdaguer resumeix la seva primera anotació “Estranyat de l’espectacle”, sentencia Torrents. També hi ha cultures en què les possessions són llegides com un valor positiu: els mèdiums es posen en trànsit per poder comunicar vius amb morts.

Vist amb perspectiva històrica sembla estrany que Verdaguer decidís documentar aquests exorcismes, encara que el castiguessin traient-li tots els seus beneficis socials, econòmics i religiosos. Com Ramon Llull va voler qüestionar-ho tot sense importar-li perdre la fe? Laia Torrents admet que Enric Casasses veu similituds entre aquest Verdaguer i el Llull del Llibre d’Amic e Amat, tot i que (aclareix) aquest aspecte no l’han abordat. Aquesta instal·lació sonora que manté el significat obert del text original, pel qual ha navegat Cabosanroque, convida que sigui l’espectador el que prengui les seves conclusions.