Crítica
cinema
Memòria de la postguerra
Just al mig de Longa noite, ocupant així una centralitat a la pel·lícula més enllà de la temporalitat, una dona anomenada Celsa, empresonada pels franquistes, relata la seva experiència i la visita a una condemnada a mort que, abans de ser executada, va demanar de veure-la. Extret del llibre Los republicanos que no se exiliaron, de José María Aroca, aquest relat arriba sense afectació, però creant una emoció fonda, a través de Núria Lastegàs, una de les actrius no professionals que intervenen en la pel·lícula d’Eloy Enciso, el també director d’Arrianos, una exploració entre la realitat i el mite que transcorre en un bosc de la frontera entre Galícia i Portugal.
La memòria de la Guerra Civil i de la postguerra, amb la repressió i la por creada pel franquisme, es fa present a Longa noite a través d’altres textos, sobretot de l’escriptor i polític galleguista Ramón de Valenzuela. El monòleg de Celsa aporta un moment austerament emotiu, però, en la seva última mitja hora, el film arriba a la plenitud: un home que ha retornat de l’exili i ha anat deambulant com un somnàmbul s’endinsa en un bosc a la nit mentre que diverses veus, com si fossin l’encarnació d’uns fantasmes, transmeten cartes de presoners republicans. Aleshores, a més, llueix poderosament la fotografia de l’extraordinari Mauro Herce. I és així que, pouant en eel cinema popular i literari dels Straub, Enciso aporta una visió cinematogràficament inèdita de la postguerra: sense una reconstrucció narrativa de fets, fent sentir textos de diversa mena com una forma de memòria històrica, fent palpitar alguna cosa invisible a les imatges. Una d’aquelles propostes que mai arribaran als Goya.