Proscènium neix de la prohibició del teatre mixt

Als quinze anys ja estava fent tea­tre al col·legi de La Salle, a Girona. Era un tea­tre inno­cent, d’ado­les­cents, i mar­ca­da­ment religiós, però tot i això el bisbe de Girona, Josep Cartañà i Inglés, va dic­tar una dis­po­sició en què s’orde­nava que als cen­tres d’ense­nya­ment reli­gi­o­sos no es podien fer obres de tea­tre mix­tes, amb esce­nes com­par­ti­des per nois i noies.

Nosal­tres pre­teníem fer un tea­tre una mica seriós, a la manera del que feia Antoni M. Mon­tal i Mit­jans, a Figue­res, que va revo­lu­ci­o­nar el tea­tre de la ciu­tat amb una comèdia dramàtica de Thorn­ton Wil­der. Era evi­dent que amb la dis­po­sició del bisbe Cartañà no podíem tirar enda­vant. Vam dei­xar enrere els tex­tos de la Gale­ria Sale­si­ana, una col·lecció d’obres sub­ti­tu­lada “Edu­car amb el tea­tre”, en què qual­se­vol insi­nu­ació amo­rosa entre els dife­rents sexes era pecat mor­tal, i com que les pare­lles eren entre homes, les esce­nes de matri­moni, pen­sa­des per a les rela­ci­ons nor­mals entre home i dona, eren una apo­lo­gia del movi­ment gai. Tot ple­gat era difícil d’enten­dre. També fèiem tea­tre “de faixa i espar­de­nya”. Vam sor­tir de La Salle cer­cant un lloc on poder fer tea­tre. Vam llo­gar un local a Ciu­ta­dans, amb Joan Canals i Lluís Mateu, de Salt, i altres i vam començar a fer el tea­tre que volíem fer. El pri­mer que ens vam plan­te­jar era el nom del grup, i jo vaig pro­po­sar, prèvia con­sulta amb el senyor Bover, Proscènium, i així es va que­dar. Era a començaments de la dècada dels sei­xanta del segle pas­sat, i ben aviat vam dei­xar de ser “aquell nois de La Salle” per con­ver­tir-nos en una com­pa­nyia res­pec­tada en el món del tea­tre.

Al començament repre­sentàvem les obres sobre­tot a l’estiu, al pas­seig arqueològic de la ciu­tat de Girona i a les Àligues, i ho com­binàvem amb peti­tes gires pels pobles de l’entorn. El mer­ca­der de Venècia, de Shakes­pe­are; Joana d’Arc, de Fri­e­drich Schi­ller; Vol­pone, de Ben Jon­son. Anna Donato, amb qui em vaig casar, va pro­ta­go­nit­zar La visita de la vella dama, una de les cru­els crítiques de Fri­e­drich Dürren­matt, en la qual Clara Zaja­nas­sian pro­posa a un poble petit i mise­ra­ble pagar una quan­ti­tat perquè es dugui a terme una revenja per­so­nal, des­per­tant totes les mes­qui­ne­ses d’uns espan­tats veïns, en el que era una metàfora moral d’un temps i un país que, mal­grat les pors i les repres­si­ons, avançava.

L’any 1981, Pere Codina, ales­ho­res direc­tor del Tea­tre Muni­ci­pal, ens va ofe­rir, per ini­ci­a­tiva de Sal­va­dor Donato, recu­pe­rar els Pas­to­rets, que ana­ven de mal borràs a la ciu­tat. Fins i tot venien com­pa­nyies de fora a fer-los perquè, almenys durant un parell de dies, es man­tingués la tra­dició. Abans de la guerra els feien els mem­bres de la Fede­ració de Joves Cris­ti­ans de Cata­lu­nya, els fejo­cis­tes, i després va pas­sar als d’Acció Catòlica, que no tenien cen­sura de l’estat sinó tan sols de l’Església. Nosal­tres hi vam posar molta més volun­tat, i ja ho veieu, 39 anys seguits.