Dins la mateixa mar

“Si el jardí tingués un saule, com el faries plorar!”, escrivia una jove Clementina Arderiu (1889-1976) l’any 1916, atordida per la fúria del vent, que li enfollia els coloms, li colltorçava “la florida novella del roserar” i, tot esfullant-li la margarida que s’havia reservat per a ella (“si vindrà, si no vindrà”), li deixava tota la casa trista amb aquells udols sinistres. Aquell era un vent de ciutat que se li havia anat tornant familiar arran del festeig amb Carles Riba, amb qui es casaria aquell mateix any, però no era res, sinó una innocent bufada, en comparació amb les tramuntanades que l’esperaven a la caseta de Cadaqués amb què els obsequiarien els amics a la tornada de l’exili.

La barraca de pescadors del carrer de l’Amargura, que van estrenar el 30 d’agost de 1953, en ocasió del seixantè aniversari de Riba, va representar el veritable bateig de mar per a aquesta poeta tan sovint menystinguda (“en la poesia de Clementina, no hi ha secret, no hi ha misteri”, sentenciaven Josep M. Castellet i Joaquim Molas, ometent amb descortesia el cognom de l’autora, cosa que mai passa amb el marit) i que, darrere la seva imatge de perfecta mestressa de casa, culta i a sobre endreçada, expressava fissures per on “irrompia el desordre”, com diria Maria Mercè Marçal, o certs “elements pertorbadors soterrats”, segons l’atenta lectura que ha fet de la seva obra Caterina Riba al pròleg de Tres poetes de Cadaqués, una antologia dels diversos poemaris que van publicar Clementina Arderiu, Rosa Leveroni i Quima Jaume de la qual ha tingut cura, juntament amb Rosa Ardid, i que acaba d’editar Llibres del Segle a la col·lecció Culip, amb il·lustracions de Jordi Pagès.

La principal instigadora de la subscripció popular que permetria oferir als Riba la seva caseta vora mar havia estat precisament Rosa Leveroni (1910-1985), vint anys més jove que Arderiu i devota alumna de Riba a la mítica Escola de Bibliotecàries, la qual tenia ja arrels fondes a Cadaqués, on estiuejava des de l’adolescència. Per Leveroni, doncs, el vent embravit del nord i la mar del Cap de Creus no van ser un descobriment tardà, com en el cas de la seva predecessora, sinó quasi consubstancial a la seva poesia ardent, que estableix una estreta comunió amb l’“embriaguesa apol·liniana de la natura”, la qual actua, de fet, com un mirall de l’aventura amorosa, lliure i sense reserves: “Si la tempesta / no hagués estat tan forta / i el port difícil, / podria ser tan bella / la pau, la font tan clara?”

Quima Jaume (1934-1993), la més jove, és l’única nascuda a Cadaqués mateix (“la seva poesia està escrita amb la sal a les parpelles”, afirma Caterina Riba), i la que dona a conèixer més tard la seva veu poètica, amb un llibre, El temps passa a Cadaqués (1986), que posa serenitat i reflexió allà on les seves companyes mostraven perplexitat o bé arravatament. La seva experiència juvenil en un monestir benedictí de clausura, on va passar-hi tres anys, dota la seva poesia d’un afany de transcendència que no és de cap manera dogmàtic. Al contrari, la meditació monacal seria contrarestada amb l’estada al París anterior a la revolució del 68, de la qual tornaria trasbalsada i al mateix temps joiosa. Cadaqués, on impulsaria el 1987 la creació del Premi Rosa Leveroni, serà en molts dels seus poemes l’escenari d’unes “petites epifanies que fan present l’absència”, escriu Caterina Riba, en “el rastre de la pols, el mudament de les ombres”, el rostoll o els còdols, però també de manera més explícita en forma d’elegies: “Us estimen, absents, perquè sou purs.”

Autores extraordinàries i no prou reivindicades, Arderiu, Leveroni i Jaume inauguren la moderna genealogia de la poesia escrita per dones, poques vegades tan poc dòcil, tan poc previsible i estovada, com en aquesta deliciosa antologia amb aires de mar.