Els Càtars: 800 anys

EL BROLLADOR

La nos­tra història és plena d'epi­so­dis esfereïdors, amb pro­ta­go­nisme no sem­pre exem­pli­fi­cant de la cort dels papes de Roma, és a dir del poder tem­po­ral de l'església catòlica. Un dels més tris­tos i lamen­ta­bles fou el de la cro­ada mal ano­me­nada con­tra els albi­ge­sos, que exter­minà a una població de milers de per­so­nes —nens i dones inclo­sos— a sang i foc: els cone­guts com a càtars.

Jus­ta­ment enguany, 2010, s'acom­plei­xen 800 anys del setge i exter­mini dels què acon­se­gui­ren refu­giar-se a la vila i cas­tell de Minerva i un petit monu­ment, con­sis­tent en un colom bui­dat a la roca, ho recorda: desprès de set set­ma­nes de feroç asset­ja­ment, les tro­pes de Simó de Mon­fort ren­di­ren la for­ta­lesa i 140 càtars, que refu­sa­ren de rene­gar la seua fe, mori­ren cre­mats a la foguera. Fou un dels epi­so­dis més sag­nants de la cro­ada des­fer­mada con­tra ells i Pere II d'Aragó, pare del rei en Jaume, que intentà atu­rar aque­lles mal­dats, hi perdé la vida front als cro­ats de Simó de Mon­fort, a Muret, tres anys després.

La població d'Occitània —a l'altra banda dels Piri­neus— fou poc a poc abraçant una nova doc­trina cris­ti­ana, vin­guda de Bulgària i por­tada per fra­res, mer­ca­ders i cava­llers d'aque­lles ter­res, amb espe­cial arre­la­ment a Tolosa de Llen­gua­doc, Nar­bona, Car­cas­sona, Besi­ers i Foix, d'on s'estengué cap a Andorra, la Tor de Que­rol, Berga, Bar­ce­lona, Lleida, More­lla, Sant Mateu, València i Mallorca. No només, però, perquè el cata­risme s'estengué per França, la Llom­bar­dia, Flan­des i la regió del Rin, on els inte­grants d'aquest movi­ment religiós rebe­ren dife­rents noms: foren ano­me­nats càtars pels catòlics estric­tes, publi­cans pels fran­ce­sos i fla­mencs, pata­rins pels ita­li­ans, ket­zers pels ale­manys, o sim­ple­ment búlgars, en funció de l'ori­gen de la doc­trina que prac­ti­ca­ven.

Ells, a sí matei­xos, s'ano­me­na­ven sen­zi­lla­ment cris­ti­ans o homes bons i les seues cre­en­ces es con­cre­ta­ven en el reco­nei­xe­ment de dos prin­ci­pis: el bé i el mal. Del bé n'era autor Déu i del mal, el Maligne i ambdós prin­ci­pis esta­ven en lluita per­ma­nent. Reco­nei­xien la figura de Jesús, com un àngel enviat de Déu per ense­nyar als humans el camí del cel i pre­di­ca­ven el menys­preu del cos, refu­sa­ven la pràctica del sexe i el con­sum d'alguns ali­ments, com la carn, per res­pecte a la vida dels ani­mals. També dig­ni­fi­ca­ren la presència i el paper de la dona i prac­ti­ca­ven el ritu de la impo­sició de mans.

Aque­lla doc­trina, però, fou con­si­de­rada herètica pel papa Ino­cenci III i fou ini­ci­al­ment com­ba­tuda per la pre­di­cació dels cis­ter­cencs i els domi­ni­cans i, en no acon­se­guir la seua abju­ració, es pro­mogué una cro­ada con­tra ells, en la què es veié impli­cat el pare del rei en Jaume, que intentà mediar entre els cro­ats i els càtars i els nobles que els dona­ven pro­tecció. Ja en 1208 es pre­sentà a Car­cas­sona amb aque­lla intenció, però fra­cassà, men­tre Simó de Mon­fort obte­nia el nome­na­ment de ves­comte de la for­ta­lesa.

El de Mon­fort, que pre­te­nia casar la seua filla amb el fill —el que seria Jaume I— del rei Pere, li reté home­natge al monarca d'Aragó, el 1211, però dos anys més tard —1213— el ves­comte rei­nicià la cro­ada con­tra els càtars i Pere II hagué d'acu­dir a Tolosa per tal d'atu­rar la guerra. Allà rebé el jura­ment de fide­li­tat del seu comte, Ramon VI, així com del de Foix i del de Bearn i posa­ren setge a Muret, on roma­nia rebel el de Mon­fort: el 12 de setem­bre de 1213, els dos exèrcits topa­ren i el rei Pere fou mort a colps d'espasa, les seues tro­pes aban­do­na­ren i l'infant Jaume romangué en poder del croat, fins que el Papa, per inter­cessió de sa mare, Maria de Mont­pe­ller, entregà l'infant Jaume als tem­plers que el cus­to­di­a­ren al cas­tell de Monsó, fins a la seua pro­cla­mació com a monarca de la corona d'Aragó.

Men­tres­tant el de Mon­fort —un autèntic mer­ce­nari al ser­vei del papat i del rei de França— seguia afe­gint tro­feus a les seus mali­fe­tes san­guinàries, fins que va morir acci­den­tal­ment per efecte d'un roc llançat per un dona que li afectà el cap. Havia, però, por­tat la deso­lació a tota l'Occitània i afa­vo­rit les pre­ten­si­ons dels nobles fran­ce­sos sobre aquell ter­ri­tori de la corona d'Aragó, que caigué final­ment sota el domini de la corona fran­cesa. I encara no fou l'únic que hi con­tribuí a la deso­lació entre els pobla­dors càtars i la ruïna de la cul­tura i l'eco­no­mia del ter­ri­tori: la figura d'Arnau d'Alma­ric —abat de Font­freda— esdevé ter­rorífica.

Al front d'un exèrcit acom­pa­nyat d'alguns bis­bes i nobles fran­ce­sos, el 22 de juliol de 1209, les seues tro­pes assal­ta­ren la ciu­tat de Besi­ers, on es refu­gi­a­ven també càtars: la matança fou bru­tal i indis­cri­mi­nada, doncs a la pre­gunta dels sol­dats de com dis­tin­gi­rien als càtars dels que no ho eren, Alma­ric els con­testà «mateu-los a tots, Déu ja reco­nei­xerà als seus...»

I el nom de cro­ada con­tra els albi­ge­sos? Albí, ciu­tat del Llen­gua­doc, a l'Occitània fou un dels focus més actius —encara que no el més impor­tant numèrica­ment— de la nova doc­trina i esde­vingué el símbol de la victòria sobre l'heret­gia, que es mate­ri­a­litzà en la cons­trucció de la cate­dral de rajola més gran del món, a la vora del riu Tarn i que sem­bla més una for­ta­lesa inex­pug­na­ble que un tem­ple d'oració.

Uns tals epi­so­dis luc­tu­o­sos d'assas­si­nats per motius reli­gi­o­sos és clar que no hau­rien d'haver-se produït mai, doncs són la més gran con­tra­dicció entre la doc­trina evangèlica —de pau, perdó i mise­ricòrdia— i la pràctica de la violència i el poder sense escrúpols. Si més no, no hau­rien de repe­tir-se mai més.

Déu faça.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.