El Neu!, valor segur

Vinguda de Vic, una noia insistia, a la taquilla de La Mirona , per una entrada. Molt amablement, se li recordava que s’havia penjat el cartell de “tot venut” hores abans i l’aforament limitat. En el poc festiu mes de gener, el festival Neu! s’ha convertit en un imprescindible de l’agenda musical de la demarcació. No només pel “tot venut” sinó també per reunir en una sola nit, en aquest cas el concert central de la sisena edició –celebrat dissabte–, músics i bandes, “sospitosos habituals”, i alhora imprescindibles, de l’escena gironina i catalana.

Hi ha els valors segurs, llaminers caps de cartells, i també hi ha lloc per a estrenes i descobertes. És el cas de LUW , el nou projecte del músic i productor saltenc Lluís Costa. “The rock is back”, va recordar Costa, a l’escenari, tot citant l’article, publicat a El Punt Avui, en què es feia referència al seu retorn als orígens del rock. Els acords de The Cure amb els quals va reblar una cançó, de tornada primaveral com és Tot en un instant , ja és una declaració d’intencions de LUW.

També el productor granadí i baixista de Los Planetas, Julián Méndez, va portar a La Mirona els sons del rock espanyol més indie, amb el segell de Lori Meyers, amb el seu projecte més personal, Checopoloco . Les sis hores de concert van començar amb la delicadesa elèctrica del duet Valentina & The Electric Post amb la veu hipnòtica de Valentina Risi.

Els valors segurs es van destapar al final de la nit. L’australià Steve Smyth, un d’aquests “sospitosos habituals”, va sorprendre amb una posada en escena a la sala gran, que mantenia l’essència de concert de petit format però amb la idea d’un rodamon musical, de carrer, amb un fanal i de fons una videocàmera per veure el pols de la nit a la ciutat. La de Smyth és música d’ànima turmentada que dissabte es va acompanyar de veus amigues, fent duets i un final a trio amb molt regust de blues i americana. I El Petit de Cal Eril, tot i estar enfebrat, va fer entrar el públic al seu planeta de pop metafísic, més desarrelat que mai de la terra, de Guissona. I, majestàtic, Mazoni, amb banda, va desfermar l’eufòria final.