Diabòlicament distorsionat

Mentre Neus Pàmies parla de com la mola del molí trinxa tot allò que es posa sota la seva pedra, es veu rodar, igualment, inalterable, una cinta de casset d’una bobina a una altra. Caterina Albert (Víctor Català) va escandalitzar el 1898 amb La infanticida. El drama de la Lena, ingènua que s’adona de la seva soledat massa d’hora, avui torna a ressonar amargament e les filles (i als fills) del segle XXI. Ja va atrapar en la interpretació d’Emma Vilarasau el 2009, al Romea, tot recordant una posada en escena anterior, igualment despullada i crua.

Probablement, al text fosc, que recorda la intriga angoixant d’Edgar Allan Poe (Desaparecer) o el conte malèfic de Mary Shelley (Frankenstein), li aniria molt bé la veu despullada d’artifici, la música austera. Però la mirada de Peya, fent que la música soni dissonant, bruta, com reverberant, permet d’imaginar les veus de la consciència de la protagonista, o de la inquietud, com la de Suite TOC num 6, que el primer cap de setmana tornarà a omplir L’Auditori. Marc Angelet ha accentuat aquest desassossec amb un quadre fet a retalls i una il·luminació que descompon el blanc tot tacant amb les vores dels colors primaris. Un espai màgic, molt concret, en el qual Neus Pàmies sap trobar la intensitat i atrapa l’espectador.

Pàmies, fidel a la companyia Projecte Ingenu (InFaust, La dona pantera, Vaig ser Pròsper...), que sovint tenyeix els seus mons foscos amb la cançó a cappella, ara assumeix tots els angles. La seva veu, amplificada ressona amb diferent tonalitat, si la reprodueix un micròfon de Re-Vox o la senyal del telèfon. Ella està tancada en aquella realitat de rajoles blanques. Una petita perla que sap casar un so ambiental carregat i poc amable amb una història que fereix i instants d’unes imatges literàries i un vocabulari preciós, apuntalat de l’original.