Supervivent d’un cinema en extinció
Mor als 103 anys l’actor Kirk Douglas, una llegenda de l’època daurada del cinema nord-americà, protagonista d’‘Espàrtac’ i ‘Camins de glòria’
No era l’últim supervivent del vell Hollywood perquè encara sobreviu, també amb 103 anys, Olivia de Havilland, però la mort de Kirk Douglas als 103 anys aquest dimecres al vespre té alguna cosa de ritual de comiat. És com l’acta de defunció d’alguna cosa que ha tingut una mort lenta i anunciada.
Kirk Douglas era el representant d’un altre temps en què les pel·lícules es veneraven. Era fill d’una època en què el cinema era al cor de la societat. Havia triomfat en uns anys en què els actors i les actrius encara poblaven un espai considerat l’Olimp. Era una figura popular en una etapa en què a Hollywood gairebé totes les pel·lícules podien ser mítiques, fossin millors o pitjors.
Evitar la primera línia
Kirk Douglas no va voler regnar mai a la primeríssima fila, i Hollywood no li va donar cap dels tres Oscar pels quals va ser nominat. Tal com va escriure en el primer volum de les seves memòries, no es considerava res més que el fill d’un drapaire. El seu nom original era Issur Danielovich Demsky, provenia d’una família d’emigrants d’origen jueu provinents de Bielorússia. Va ser un americà convençut dels valors de la seva terra d’acollida, encara que hagués de mostrar algunes de les seves febleses en les obres que interpretava. Es manifestava clarament anticomunista, però va ser capaç de lluitar per la dignitat contra la cacera de bruixes de McCarthy. Com a productor va fer que el nom silenciat de Dalton Trumbo estigués present en els títols de crèdit d’Espàrtac (1960), de Stanley Kubrick. Era un actor compromès, potser perquè al llarg de la seva carrera va haver d’interpretar uns quants herois ferits físicament o psíquicament, que sabien que per sobreviure era necessari no defallir.
Actor tardà
Si ens preguntem quin lloc ocupa Kirk Douglas en la mitologia cinèfila de Hollywood, la resposta no és fàcil. Va arribar tard a la pantalla. Tenia 30 anys quan va ser l’espòs de Barbra Stanwyck a L’estrany amor de Marta Ivers, de Lewis Milestone. Era l’any 1946, un moment en què les sales de cinema havien tingut la més gran afluència de públic de la seva història. Encara que la seva filmografia ocupa cinc dècades, Kirk Douglas va ser present sobretot en una de les èpoques més riques de Hollywood, situada entre finals dels anys quaranta fins mitjans dels seixanta. Era el moment en què l’arribada de la televisió, la irrupció dels grans formats del cinema espectacle i les ferides obertes per la cacera de bruixes de McCarthy van condicionar la producció. En aquests anys, però, Kirk Douglas va saber situar-se en un territori segur. Va apostar per la solidesa d’un cinema de gènere dirigit pels grans monstres de l’època, en què la vocació popular no estava mai renyida amb la més ferma qualitat. Va ser protagonista en pel·lícules de Howard Hawks, Billy Wilder, King Vidor, Vincente Minnelli, Robert Aldrich, John Sturges, Richard Fleischer, Michael Curtiz, Joseph L. Mankiewicz, Elia Kazan i Stanley Kubrick, entre d’altres. És a dir, va ser filmat pels més grans directors.
Tenia molt poc a veure amb altres actors de l’època, com ara Montgomery Clift, Marlon Brando o Paul Newman, la carrera dels quals només pot ser explicada a partir de la influència que va tenir l’Actor’s Studio en el seu desenvolupament. Kirk Douglas era una actor sense mètode, i això li va donar sempre una certa versatilitat. Havia començat a Broadway gràcies a l’ajuda de la seva amiga Lauren Bacall, tenia l’espectacle perfectament arrelat a la sang, i tant era capaç de cantar Whiskie leave alone a Riu de sang (1952), de Howard Hawks, com tocar la trompeta mentre interpretava el músic de jazz Rick Martin a El trompetista (1950), de Michael Curtiz.
Personatges foscos
Douglas podia ficar-se en la pell de personatges foscos, sòrdids, cínics i ambiciosos, però també en la de personatges sorneguers o en la de lluitadors insurrectes i defensors de la justícia. El costat més fosc va ser explorat de forma esplèndida en la seva interpretació del periodista Chuck Tatum a El gran carnaval (1951), de Billy Wilder, una de les crítiques més ferotges contra el periodisme sensacionalista que ha fet el cinema. En canvi, va adquirir un costat sorneguer en la interpretació del mariner Ned Land de l’esplèndida versió que la Disney va fer de 20.000 llegües de viatge submarí, de Richard Fleischer, on eclipsava el capità Nemo interpretat per James Mason. No deixa de ser curiós que en molts dels grans papers que va interpretar fos algú que patís físicament. A L’ídol de fang (1949), de Mark Robson, preferia deixar la família i les amistats per rebre cops i ser un ídol de la boxa. A Riu de sang (1952), de Howard Hawks, li amputaven un dit. En la seva torturada interpretació de Vincent van Gogh a Van Gogh, la passió de viure (1956) es tallava una orella, mentre que a Els víkings (1958) no parava de mostrar-se borni, amb un ull que prèviament li havien cremat. A Espàrtac, de Stanley Kubrick, tenia el cos ple de cicatrius com a gladiador i acabava crucificat, mentre que a El compromís (1969) el seu cos era esclafat per un camió. Les ferides de tots aquests personatges contrastaven amb les ferides de joventut, que el van obligar a retirar-se de la marina americana durant la Segona Guerra Mundial, i de vellesa, quan es va fer importants cremades a conseqüència d’un accident d’helicòpter del qual va sobreviure. Podia arribar a ser un gran heroi, de fet va aconseguir ser Ulisses en la pel·lícula homònima de Mario Camerini (1954), però mai va ser el gran heroi americà que encarnaven, des de perspectives diferents, John Wayne o Gary Cooper. Kirk Douglas era polivalent i ambivalent. És en aquesta dualitat que es troba precisament la seva força.
Encara que sempre s’ha imposat la imatge de Kirk Douglas com a actor, també cal tenir present el seu paper com a productor. Després de treballar a Camins de glòria (1957), de Stanley Kubrick, va decidir produir l’adaptació d’una novel·la de Howard Fast, Espàrtac. Aquesta producció va reforçar la dimensió lliberal de l’actor, però també hi va viure un fort conflicte d’interessos amb l’egocentrisme de Stanley Kubrick. Lluny de l’edat daurada, Douglas no va renunciar mai a la gran pantalla, apuntant-se fins i tot a aventures tan excèntriques com la de rodar La fúria (1978), de Brian de Palma, en què l’espionatge es barrejava amb la telecinesi.
“Estic orgullós d’haver format part de Hollywood, al llarg de 50 anys”, va dir públicament l’any 1996, quan rebia el seu Oscar honorífic. Ara, després de viure 103 anys, Kirk Douglas pot ser considerat part de la llegenda cinèfila o, simplement, ser vist com el darrer supervivent d’un món en extinció. De totes maneres, encara ens queda Olivia de Havilland. No tot està perdut.
El far de la fi del món a Cadaqués
Kirk Douglas va ser a Catalunya l’estiu i la tardor del 1970 per participar en el rodatge de La llum de la fi del món, una adaptació del clàssic de Jules Verne del 1905. La pel·lícula va ser rodada sobretot al cap de Creus, on l’equip de rodatge va construir un far que va ser el decorat principal de la pel·lícula. A més de Douglas, en el film hi participaven Yul Brynner, Fernando Rey i Samantha Eggar. La pel·lícula va ser una producció internacional en què va participar la productora Bryna, que Douglas havia fundat anys enrere i que havia batejat amb el nom de la seva mare. La llum de la fi del món, que no va tenir un recorregut comercial de gaire èxit, va ser dirigida pel també nord-americà Kevin Billington. A més de Cadaqués, el film es va rodar a Xàbia i a la Manga del Mar Menor, a Múrcia.
L’equip de rodatge es va comprometre a retirar els elements del decorat muntat al cap de Creus, però al final hi van deixar l’edifici del far, això sí, mig destruït, tal com va quedar després de l’incendi al final de la pel·lícula, en la baralla que protagonitzen Douglas i Brynner.
L’edifici, mig ensorrat, va ser durant anys una atracció turística, però també un perill. Finalment, l’any 1995 l’Ajuntament de Cadaqués va demanar permís per enderrocar-lo. Les obres i la neteja de l’indret no es van fer, però, fins al 2005. “Era una edificació obsoleta, que trencava el paisatge”, va dir el Departament de Medi Ambient.
