Insòlita tempesta

Com una tempesta d’estiu dalt de la muntanya, anunciada i imprevisible, alhora. Així és aquesta Solitud, als ulls d’Alícia Gorina. La directora proposa una posada en escena que exalça la catedral de la paraula escrita per Caterina Albert en un espai en construcció i amb uns actors que eviten representar la història i es limiten a explicar-la. La narració va fent gruix, capa a capa, i es va percebent un desenllaç tràgic. Clama el cel un llamp i un tro que escampin aquells mals presagis. La tempesta de Gorina és freda, de pell endins. Fins que esclata, per fi, el tro, i Mila (Maria Ribera, immensa) ho arrossega tot, al final dona un cop de porta similar al de Nora d’Ibsen. Se li revela la veritat i es rebel·la a l’actualitat.

Amb dramatúrgia d’Albert Arribas, durant tota la primera part l’espai es va muntant paral·lelament a la narració. L’acció s’expressa per la paraula però no per la representació.Les encarregades de material van muntant l’escena, com a Sala de miralls (TNC, 2014). El públic assisteix absort al muntatge i com, paral·lelament, es va construint el nus de la trama, dalt d’una ermita, on hi ha un pastor que beu de la bondat i intel·ligència popular i rondallaire del Manelic de Terra baixa. Gorina escampa per l’espai taronges, fruits ben insòlits en aquelles latituds, que tant simbolitzen els vots dels devots de sant Ponç com el vessar de la luxúria. La Natura serveix per explicar allò explicable i també el que és inexplicable a aquelles altures. I per conformar-s’hi. Però Mila, quan veu que la maldat l’ha superada, per l’egoisme foll, trenca les cartes, decideix renunciar a tot (una vida prou infeliç amb la desaparició del pastor) per conrear-se un camí propi. Com els personatges rurals de Guimerà. Aquesta brutalitat descarnada, carregada de dolor i símbols, també bategava en La mort i la primavera, de Rodoreda, adaptada per Joan Ollé. La tempesta, com la mort, esquitxa tothom. La contenció inicial s’esvaeix en un desenllaç aspre, contundent.