Sensibilitat salvatge
La Marta Rius publica el seu segon disc, ‘Ànima salvatge’, que es complementarà amb la sèrie de ficció homònima, ambientada en el procés de gravació d’un disc
La Marta Rius diu que a ella li agrada fer les coses sense pressa, al seu ritme. Això explicaria, en part, que hagin passat set anys entre el seu prometedor debut discogràfic, No em deixis caure (Rosalita Records, 2013), i el seu no menys encisador successor, Ànima salvatge, una fusió homogènia de cançó d’autor, pop i folk que va publicar el 18 de febrer U98 Music, just a temps perquè se’n fes un concert de presentació en directe, l’1 de març al Centre Artesà Tradicionàrius, de Barcelona. I després, ja se sap, confinats...
Però La Marta Rius –nom artístic amb article incorporat d’aquesta cantautora de Sant Feliu de Llobregat resident a la localitat garrotxina d’Argelaguer– està involucrada en altres activitats que expliquen també aquest parèntesi entre discos; per exemple, ha participat com a actriu, cantant i compositora de la banda sonora en l’adaptació lliure del clàssic Momo, de Michael Ende, que va portar a escena la Companyia de Teatre Anna Roca. “A més, amb en Guillem Ballaz, el meu company, fem espectacles per al públic familiar”, hi afegeix la cantant, que també va compartir amb Ballaz el grup de folk Sol i Serena. De fet, Ballaz i Florenci Ferrer, que ja va produir No em deixis caure, completen el triangle creatiu que ha generat les nou cançons incloses a Ànima salvatge , on Marta Rius aporta, a més de les composicions, la veu principal i l’acordió diatònic; Guillem Ballaz, la guitarra, el violí, la mandola, la guitarra elèctrica i la veu, i Florenci Ferrer, el piano, els teclats, la guitarra elèctrica, els efectes i també la veu. “La resta d’instruments i sorollets varis que hi ha al disc són obra de tots tres, cadascun segons com li venia la inspiració”, s’especifica sobre el procés d’elaboració d’aquest disc, gravat durant cinc intensos dies a l’estudi amb una “tranquil·litat relativa” i intentant captar la “improvisació del moment”. El disc va ser enregistrat i produït per Florenci Ferrer als Estudis Ground i a Blind Records. Ferrer és el Fluren del prestigiós tàndem de producció Santos & Fluren, que ha treballat amb grups com ara Love of Lesbian i Elefantes. “La diferència respecte al primer disc és que ara Fluren s’ha incorporat a la banda. En directe som els tres que hem gravat el disc i Marta Roma (violoncel i veu), que també va enregistrar un parell de temes. L’altra col·laboració del disc és la violoncel·lista Emerence Dierckx, que justament toca a la cançó que vaig compondre per a ella, Emerence. Ella és una amiga de la meva colla que per a mi representa tots els amics propers que t’ajuden i et fan tocar de peus a terra.”
Nou cançons, nou capítols
Però si aquest disc ha tingut una cocció lenta ha estat també, i sobretot, perquè La Marta Rius ha volgut acompanyar el llançament d’aquestes nou cançons amb l’estrena d’una sèrie de ficció titulada també Ànima salvatge , amb nou capítols de cinc minuts cadascun, que expliquen una història ambientada en el procés de gravació d’un disc. En Guillem, en Fluren i jo ens interpretem a nosaltres mateixos, però això no vol dir que la Marta que hi surt sigui la mateixa que la de la vida real. Cada capítol té el mateix títol que una de les cançons del disc, que també hi apareix d’alguna manera, i també a cada episodi hi ha una col·laboració. Entre altres, hi apareixen Bruno Oro, Anna Roig, Joan Dausà i Elisabet Casanovas. A més, Clara Segura, que s’ha encarregat de la direcció d’actors amb Montse Bonet, també hi fa un paper secundari al llarg de la sèrie, com una espècie de contrapunt dels músics”, explica Rius, que ha dirigit la sèrie. Estel Solé va escriure el guió a partir d’una idea de la cantant, i Guillem Roma es va encarregar de la realització del vídeo. La sèrie encara no s’ha pogut estrenar, perquè el confinament ha impedit que es rodessin les últimes seqüències, però si tot va bé es podrà veure a partir de l’abril. A la presentació del disc a Barcelona ja es va poder veure el primer capítol, i també al mateix concert els primers compradors del disc van poder decorar la seva portada, il·lustrada com sempre per la cantant, amb els segells de diferents dibuixos que es podran trobar a la parada de discos i marxandatge dels seus concerts.
“La Garrotxa és animal/ mística rural/ em fusiono en el paisatge/ com una ànima salvatge”, canta La Marta Rius en el tema Mística rural, que obre el disc i inclou el concepte que el titula. “Quan vaig publicar el primer disc, algú va escriure’n un comentari en què parlava de mística rural per definir-lo. Primer em va fer riure, però em va anar agradant cada vegada més l’etiqueta i me la vaig fer meva. I sobre el títol del disc, reivindico molt la sensibilitat salvatge que per a mi simbolitza una planta com la ginesta: el fet de tornar a arrelar-te en el teu entorn, de fusionar-te en el paisatge, que per a mi és molt inspirador”, diu la Marta després de 15 anys a la Garrotxa.
En el disc hi ha també una Cançó de taverna, que parla sobre els problemes econòmics per gravar aquest disc autoproduït, però també té una altra font d’inspiració: “És l’enveja que sento per països com ara Irlanda, on pots cantar en una taverna o en una estació de tren sense que la gent et miri malament, perquè relaciona la música amb soroll. Sembla que aquests dies de confinament la gent s’està adonant que la música i la cultura són més importants que mai, però m’agradaria que aquest canvi de perspectiva perdurés per sempre”.