El pont

Le hasard donne les pensées et le hasard les ôte.

Blaise Pascal.

Mon pare no va voler abandonar el poble. Havia fet una petita fortuna com a arquitecte, aprofitant el boom urbanístic, allò que alguns anomenaren la bombolla immobiliària. Podia haver anat a València, o fins i tot a Barcelona. Però va decidir quedar-se a Polinyà. Per a mi era una molèstia, perquè jo sí que m’havia instal·lat a València, on havia aconseguit diversificar els negocis paterns, i salvar-los de la crisi econòmica. A mon pare tot allò li havia fet el caràcter molt agre, i era difícil parlar amb ell. Però tot va començar anys abans, amb la mort del meu germà major, l’hereu. Aquell dia estaven collint les taronges en un camp nostre, no massa lluny del poble, i mon pare li va dir que s’acostara, a fer una ullada. Que era bo que els collidors veieren l’amo. Mai no va arribar: un camió el va envestir, a ell i la moto, a mig pont. El meu germà caigué al Xúquer i es va ofegar. Aquell dia venia molt crescut i passaren moltes hores abans de trobar-lo. Allò fou l’inici de la seua davallada, que va seguir amb la mort de la mare, a causa d’un càncer de pit que no li saberen diagnosticar a temps. Mon pare es va querellar contra el conductor del camió i contra l’hospital, i va gastar una fortuna en advocats. Jo el deixava fer. Què podia dir-li? Arriba un punt que les obligacions filials es tornen una càrrega. Està mal dir-ho, però és així. Passen dies i dies sense sentir la veu del pare. Imagines que estarà bé, perquè Magali, la fadrina que el cuida, és una bona noia, i de segur que si passara res de greu em trucaria de seguida. Tens mala consciència, això és cert. Però no crides. I passen els dies. Ja faria bé mon pare de deixar el poble i venir-se’n a València. Però els camps de tarongers el tenen allí presoner. A més a més, entre mon pare i la meua dona no hi ha massa simpatia. Per això quasi sempre vaig jo sol a Polinyà. De vegades acompanyat per la meua filla menuda, que encara es deixa enganyar i troba al poble uns gatets que alimenta amb llandes de foie-gras. El distanciament entre mon pare i la meua dona no sabria dir ben bé quan es va produir: fou tot un seguit de petites coses. A més de la qüestió política: la meua dona és militant valencianista, d’aquelles que diuen “aleshores” i “servei”. Al principi mon pare es reia d’ella, i li etzibava que el “servei” el tenia ell al cap, que si preguntava pel “servici” estava en tal lloc. En fi. Del tot innecessari, però eren dos caràcters forts, i jo en mig, suportant tanta collonada. M’he fet major, i ara ja no li aguante algunes coses. Quan hi vaig anar dissabte passat, Magali em va posar al dia, amb una mirada indicadora que li hauria d’augmentar el sou si volia que el seguira suportant. I dos dies després em va cridar la policia. Em digué que hi havia hagut un accident greu, i que mon pare estava ingressat a l’hospital. Vaig abandonar-ho tot i vaig córrer cap allà. Vaig cridar Magali, que tampoc no sabia res. On havia ocorregut? Quan? La policia no m’havia dit res més. Quan vaig arribar, em vaig trobar mon pare sedat al llit, amb un braç enguixat i un parell de costelles trencades. El metge va demanar parlar amb mi.

–L’accident ha segut al pont de Polinyà. Ha atropellat un xicot que anava en moto...

Em vaig posar pàl·lid. I vaig fitar el metge, com demanant-li més explicacions.

–Ha mort... La policia ha demanat una anàlisi de sang, però son pare estava sobri... Ha estat mala sort.

Al cap de poc ha arribat la meua dona amb les dues xiquetes. Ens hem assentat al voltant del malalt. A les nenes els hem amagat allò de l’accident de la moto, però jo no he pogut resistir-ho i m’hi he posat a plorar, desconsoladament. I les meues filles han vingut i m’han besat, i m’han dit que no em preocupara, que ben aviat l’avi es posaria bo. Que no era per a tant.