“Les respostes a les preguntes que ara ens podem fer són als museus”

Ara hi ha una dualitat: personal a casa treballant i personal a casa afectat per un ERTO o sense treballar, i això és greu. La recuperació serà llarga i lenta. Una de les lliçons que hem de treure, i que caldrà continuar atenent, és la vessant digital dels museus a tots els nivells.

Hem de solucionar els errors del passat. És urgent cobrir les places vacants que ja ho estaven abans d’aquesta crisi, i no em refereixo només a les direccions. S’han d’incorporar joves als equips. Per restituir la força del sector hem d’entendre els museus com a generadors de productivitat. No podem frenar l’activitat habitual, com ara les exposicions; un esdeveniment d’aquest tipus és un motor de riquesa, cultural i econòmica. Serà complicat i potser no s’arribarà a fer, però no podem privar els ciutadans dels seus museus. És als museus on veurem com la societat ha afrontat al llarg de la història problemes com els que ara tenim. Les respostes a les preguntes que ens podem fer en aquests moments tan tràgics són als museus. Malgrat les dificultats, ja estan treballant per explicar el que està passant.

Crec que ens hem de fer a la idea que el viurem des de casa, de forma digital. S’haurà de fer un esforç de difusió per acostar els museus a les llars de tothom. Però aquest dia també hauria de ser l’ocasió perquè els museus facin una autoreflexió. La situació que patim hauria de servir per justificar totes aquelles inversions destinades a posar en línia les col·leccions i els continguts dels museus. Hem de persistir en les eines que tenim per personalitzar-nos-els, per fer-nos-els a la mida que volem o que necessitem. La Nit dels Museus s’ha desplaçat al 14 de novembre per, aquesta sí, poder-la celebrar de forma presencial.

Millor del que em pensava. Viure en un poble com Sarral, on som 1.600 habitants, crec que ajuda a estar més tranquil, amb els que estimes més a prop i sense els inconvenients –és clar que tampoc amb els avantatges– de viure a la ciutat. Trobo a faltar treballar, sortir amb la parella, anar a veure la família i els amics. Tinc ganes de tornar a passejar per Madrid o Bèrgam. Però les xarxes socials ens apropen –no puc imaginar aquest confinament sense el món digital– a nivell personal i professional. No estem parats. Hem aprofitat aquests dies per crear el Museu Virtual de Santa Coloma de Queralt per divulgar el patrimoni de la capital de la Baixa Segarra.

L’actual definició, que va ser aprovada el 1974, és anacrònica perquè deixa fora tot el que és el museu social i la seva funció dins de la comunitat. Crear una definició completament nova no és una tasca fàcil. L’ICOM ho ha intentat fer amb un procés participatiu, però no ha reeixit, no. Jo sempre he vist els museus com un mirall: tot allò que ens ha passat, que ens passa i que ens passarà està reflectit en els museus.

La recol·lecció del passat la duen a terme de forma magistral. Però fa falta una aposta més decidida per explicar el nostre temps i també per plantejar-nos el nostre futur com a societat, a curt, mitjà i llarg termini.

Que l’administració pública confiï en els museus és imprescindible per a la seva supervivència. Diu Manuel Borja-Villel, director del Museu Reina Sofía de Madrid, que els museus “viuen en una perpètua crisi de ferro”. A Madrid i a Catalunya estan en crisi, però no ens podem imaginar com ho estan els de la resta de l’Estat. El Pla de Museus, les xarxes territorials i sectorials, el Servei de Museus, l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural amb el seu Observatori de Públics, a més de la feina que puguem fer des de l’Associació de Museòlegs de Catalunya [n’és vocal de la junta], és una suma que manté viu el sector. Un sector que basa el seu potencial en els seus professionals.