“Vivim una pel·lícula que ens té molt desconcertats”

Hem tingut molta sort, vam acabar deu dies abans, només. Si el confinament va començar un divendres, vam acabar el dimecres de la setmana anterior [el 4 de març]. Comparant amb altres que estaven rodant i han hagut de parar, hem tingut sort.

No ho sé, no en tinc ni idea. Ningú sap res, no sabem com serà de llarg això. Jo crec que vivim una pel·lícula que ens té molt desconcertats. Potser al juny estem tots al carrer amb ganes de festa i de sortir. Per a sectors com el nostre serà dur, no crec que la gent tingui ganes de tancar-se en un cinema amb 500 persones. Veig una mica de psicosi, en aquest sentit, almenys durant els mesos vinents. A partir del setembre, amb l’estiu pel mig, hi pot haver un canvi ja.

Ara ja estem acabant, ha estat tres anys representant-se. Després de Barcelona vam fer la versió en castellà a Madrid i per tot Espanya, i el fet d’anar a Madrid li va fer agafar volada i va entrar a l’Amèrica del Sud. A l’Argentina ha estat dos anys en cartell amb l’actor Diego Peretti. Ha estat a quinze països de l’Amèrica del Sud. M’acaben d’enviar un correu electrònic que la volen muntar a Praga, està a punt d’estrenar-se a Itàlia i ja s’ha estrenat a Portugal. Ha funcionat molt bé a tot arreu, no saps mai ben bé per què passa. És un misteri.

No, he anat canviant sempre. Si una cosa m’ha motivat és treballar sempre amb actors diferents. En cinema són Javier Cámara, Alberto San Juan, Belén Cuesta i l’actriu argentina Griselda Siciliani, són tots nous.

Vaig escriure Els veïns de dalt durant els mateixos mesos que escrivia Truman. No em preguntis per què, però m’anava bé, estava quatre dies amb una i parava, després tres dies amb l’altra... Hi havia alguna connexió, m’agrada fer-ho així. I estava escrivint una pel·lícula, no una obra de teatre. Però de seguida vaig veure que tenia possibilitats, era una obra que passava en un mateix espai, amb quatre personatges. I ja feia anys que em venia de gust dirigir una obra de teatre. Amb els textos que em passaven no m’acabava de decidir. Quan vaig tenir els dos guions enllestits i Ricardo Darín va dir sí a Truman, de seguida es va engegar el projecte, i vaig pensar que paral·lelament potser era millor començar Els veïns... al teatre. De seguida s’hi van afegir la meva dona [Àgata Roca], Pere Arquillué... i em vaig animar. El que passa és que dins el meu cap sempre havia estat una pel·lícula. La idea ha estat esperar que s’acabés tota l’explosió i el recorregut teatral per engegar-ho ara, al cap de cinc anys de l’estrena. Ha estat una mica com tancar el cercle.

Sí, i és molt fidel al text. El que passa és que són mons diferents, i al cinema tot agafa un altre aire. És una comèdia que penso que és molt divertida i també funciona molt bé com a pel·lícula. La combinació la trobo interessant.

Sí, absolutament, és una radiografia del que és el matrimoni i la vida en parella. És tot un drama, però servit des de la comèdia, perquè la visita dels veïns ho porta tot a un altre lloc. Ha estat una pel·lícula molt difícil de fer per mi, la veritat.

Perquè és una obra que des que comença fins que s’acaba no s’atura, no hi ha una pausa emocional, dramàtica i narrativa en cap moment, i això és molt difícil de mantenir durant les quatre setmanes que dura un rodatge. El cinema s’explica a nivell de salts el·líptics entre seqüències, i això permet d’estar dos o tres dies com a molt amb una escena. Els actors tenen temps de dibuixar un arc emocional d’un lloc a l’altre. Aquesta pel·lícula era diferent, no s’atura. Necessites tenir el cavall molt ben agafat, perquè si no, salta, notaries el canvi d’un dia a l’altre de l’actor, si no. Mantenir això en un rodatge ha estat un repte per a tots. No deixa de ser una coreografia de 80 minuts en un espai petit. Cada pel·lícula et planteja reptes. Mai havia afrontat una pel·lícula amb aquestes característiques.

Sí, va ser el que em va fer començar a escriure l’obra. Coses que passen a la pel·lícula passaven a casa. Però, com sempre, començo per alguna cosa que és meva per després anar a un altre lloc.

Espero que no [riu]. La pel·lícula clarament no va per aquí. No ho sé, no és que tingui cap problema. Potser sí, ara que ho comentes.

Sempre diuen que les grans obres i els grans moments de la comèdia s’escriuen i es gaudeixen en els moments de conflicte. Suposo que la gent necessita escapar. I és veritat, aquests dies a casa ens hem de posar d’acord entre quatre per decidir què veiem i acabem triant més comèdies i coses lleugeres. Necessites alleugerir les coses, i la comèdia sempre va bé. Però és molt difícil també, ha de trobar el seu públic i connectar-hi.

Amb el teatre passa el mateix. La meva dona havia d’estrenar una obra al Poliorama amb les T de Teatre i els la van parar. Jo estreno la meva pròxima obra de teatre al novembre, comencem els assajos al setembre, però no ho teníem tancat amb el teatre Goya i no sabem quan ho col·locaran. És un merder, una putada, sobretot per al teatre. Al cinema és més fàcil.

Sí, comencem a assajar al setembre i teníem previst estrenar-la a principis de novembre. És en la línia de l’anterior, una comèdia en què hi torna haver Pere Arquillué i també Lluís Villanueva i Marta Marco. Es titularà 53 diumenges.

D’entrada sí, és un procés diferent, perquè la muntadora està muntant a casa, m’envia les coses, jo les veig, prenc notes, parlem, es torna a fer... A mi m’agrada molt muntar, estar a la sala... Hi ha directors que no els agrada tant. En aquest sentit em costa més, he hagut d’aprendre a delegar una mica i fer servir un mètode de treball diferent. Això és la primera fase de muntatge, d’imatge. Quan acabi i tinguem la part d’imatge més o menys tancada, començarem la part purament d’àudio i de fotografia, no sé com anirà, passarà una mica el mateix. De tota manera no em puc queixar, he tingut molta sort d’haver-la pogut filmar i estar en aquesta fase que ens afecta, però res a veure amb algú que es queda a mig rodatge. Sentimental és una pel·lícula que passa tota en un espai, i l’hem construït als platós de Mediapro, amb un decorat molt gran, i vam tenir temps de desmuntar-lo també, que és una feinada. Vam tornar les claus el dia abans. Hem tingut molta sort.