Llibres

El Conte

Jordi Llavina

La partida d’escacs

“Al seu veí, encara l’aguantava prou bé, perquè només es veien el dimarts, per a la partida d’escacs

Acabaria de corregir els textos dels seus alumnes i trucaria a cal veí per jugar la partida d’escacs de cada dimarts. Havia estat sospesant si, abans de les sis de la tarda, que era l’hora en què quedaven sempre, resultava gaire prudent corregir aquelles redaccions que anava rebent al compte de correu. Sovint els textos dels alumnes el posaven de mala llet. Com pot ser –es preguntava–, si això els ho he explicat cent cops! Aquella tarda, però, no hi va haver res, des d’un punt de vista gramatical, que li encengués la sang. Al contrari, dos dels errors que va esmenar a la pantalla, fruit de la desídia dels alumnes –que, amb comptades excepcions, no revisaven mai el text–, el van fer somriure. En un cas, una noia de primer de batxillerat, després d’exposar tot d’obvietats del seu dia a dia, acabava la redacció amb una frase per emmarcar: “Des que estem confiats a casa hem après a escoltar.” En l’altre, un xicot de segon havia triat l’opció de comentar aquest aforisme de Cioran: “La mort, quina deshonra! Convertir-se, de cop, en objecte...” El corol·lari del seu text no podia ser més contradictori, perquè es referia a les “crues paraules de Zioran [sic]” com un “espectacular euforisme”.

De manera que aquell dimarts l’Eudald Arteche va trucar a la porta d’en Bru Quintana d’allò més eufòric i confiat en les seves possibilitats com a escaquista. No ho reconeixia sinó amb la boca petita i davant persones de la seva màxima confiança, però, d’ençà que el govern havia decretat l’estat d’alarma i obligat els ciutadans a no moure’s de casa, se sentia feliç. Els últims anys havia anat defugint les relacions socials. A l’institut, complia amb rigor, però cada vegada suportava menys la xerrameca inconsistent, els crits i els trending topics de la canalla. A mesura que s’anava fent vell, es tornava més feréstec. Per això, el confinament el feia sentir tan bé. No haver de parlar amb ningú, tot el sant dia en silenci! Això sí, es compadia de tots aquells que patien. Dels malalts de coronavirus, per descomptat, i, sobretot, dels que no se’n sortien i anaven engrossint, dia rere dia, la llarguíssima llista que amenaçava aquell lema tan càndid –essencialment estúpid, en la terminologia de l’escèptic Arteche– que veies escrit arreu: “Tot anirà bé”. Se solidaritzava, també, amb els que ara tothom anomenava sanitaris (ell, quan sentia aquesta paraula, pensava en instal·lacions blanques, lluents: vàters i piques).

Al seu veí, encara l’aguantava prou bé, perquè només es veien el dimarts, per a la partida d’escacs. Era un home de setanta i pocs anys, fibrós de carns i bru de nom i de pell. Jugaven sempre a casa d’aquest. Abans de col·locar les peces damunt l’escaquer, l’amfitrió solia obsequiar el convidat amb algun exercici gimnàstic impossible. Es mantenia en una forma física envejable! També li oferia un quinto. La partida durava entre tres quarts i una hora. A les set tocades, l’Arteche tornava a ser al seu pis.

Va trucar a cal veí. Res. Va acostar l’orella a la porta: en Quintana, que havia estat professor d’educació física en una escola de l’Opus, era una mica fantasma, però de portes endins es mantenia discret i silenciós. Solter empedreït, tenia un amic francès a Sitges, però no se li hauria acudit mai de la vida ficar-se’l dins de casa. Va tornar a trucar. Feia dos anys que jugaven a escacs cada setmana, i, fora d’aquella tarda en què havien tallat la llum de tot el bloc durant tres hores, no havien faltat mai a la seva cita. Al tercer truc es va despacientar: “Bru, obre, sisplau! Obreee!”, va dir, gairebé cridant. De sobte va pensar en l’edat del seu veí: ¿què: setanta-tres anys, setanta-cinc? Es conservava bé, però ja havia traspassat el llindar de la setantena. Li van venir al cap –tot barrejat– Bergman, el perfum d’en Bru, Cioran... Picava a la porta, cada cop amb més força. Es va sentir miserable: ¿com podia reconèixer que el confinament el feia feliç? Semblava que, en cosa de segons, comencés a enyorar el seu contrincant. Fins i tot va vessar alguna llàgrima.

–Que em fotràs la porta a terra, animal!–, va sentir que deia el seu veí, darrere seu. Vestia un xandall gris perla i duia una barra de pa a la mà. L’Eudald se’l va mirar de dalt a baix com qui fita un fantasma: era el pet bufat de sempre. Va tenir moltes ganes d’engrapar-lo pel coll, però se’n va estar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.