El bo que és tot

Després d’un mes sor­tint a penes per com­prar ali­ments, mede­ci­nes, dei­xar la brossa i reci­clar, poso la ràdio just uns minuts al dia. Sen­tir les estadísti­ques i, un cop més, el mot “Covid-19” em pro­du­eix esgar­ri­fan­ces. La meva vida es resu­meix en poques acti­vi­tats i la mirada se me’n va sovint més enllà de casa.

En to de queixa, li he dit que no havia vist mai la capçada del lle­do­ner tan bonica com ara.

–Tal vegada abans d’avui no l’esguar­da­ves amb tant delit! Tu creus que ha de llan­guir la bellesa del pai­satge perquè nosal­tres estem tan­cats a casa?

Li agrada par­lar amb alguna paraula culta. Al prin­cipi d’estar junts, jo li pre­gun­tava pel sig­ni­fi­cat exacte dels mots que no m’eren acos­tu­mats. Aquesta vegada hau­ria agraït un sinònim exacte de “llan­guir”. El cert és que m’hau­ria con­for­mat gus­to­sa­ment amb “mar­cir”, però no he pre­gun­tat res, prou feina tenia d’ata­car-lo.

–És que ara no em puc quei­xar ni a casa? Ser rao­na­ble les vint-i-qua­tre hores del dia t’aju­darà a sen­tir-te millor?

El lle­do­ner ha cres­cut amb rapi­desa i solvència. Hi ha una espes­sor de fulles ver­des que m’impe­deix veure gran part del xamfrà perquè altres arbres de la mateixa família s’han cap­tin­gut de la mateixa manera. De vega­des l’imito. M’he “cap­tin­gut” com ell.

–Què volies, doncs, que pel teu con­hort els lle­do­ners man­tin­gues­sin les bran­ques nues?

En mirar la cara que he fet s’ha posat a riure i això sí que no! L’he dei­xat sol al balcó i he entrat al pis. A cada res­posta amb el seu estil, més enra­bi­ada estava. Sí, tinc un reguit­zell de pos­si­bi­li­tats: tele­fo­nar a la família, als amics, veure’ls en pan­ta­lla, lle­gir els lli­bres que espe­ren en columna des del terra a la butaca, mirar pel·lícules, dor­mir, fer tre­balls manu­als... Des del balcó he anat a parar a la cuina després de pas­sar per la sala men­ja­dor; tot seguit, a l’estudi, on he fet una trista ullada a la meva taula en desor­dre, per aca­bar davant la nevera. Allí he pas­sat uns moments de per­ple­xi­tat pre­gun­tant-me pel dinar i, de con­trició avançada, per si pes­si­gava “quel­com”. M’altera, cada cop més, pen­sar amb parau­les que ell fa ser­vir, encara que em dei­xa­ria matar abans de dir-les en veu alta.

Al cap de poc, allí el tenia amb el seu posat ama­ble però tos­sut. Em volia convèncer que no estàvem pas tan mala­ment. Ha dei­xat anar,

–Pots con­si­de­rar el bo que és tot.

–Com pen­saré el bo que és tot quan el que em passa és que em sento mala­ment?

He vist que tenia un lli­bre als dits i m’he men­jat la par­tida. És capaç de lle­gir-me “qual­que cosa”, com li agrada de dir. I sí, ho he encer­tat.

“Ara que estic al llit

malalt,

estic força con­tent.”

M’ha lle­git, de Joan Sal­vat-Papas­seit, el poema Tot l’enyor de demà fins a

“–Vosal­tres res­ta­reu,

per veure el bo que és tot:”

Ell, lle­geix tan bé..., feia molt que jo no recor­dava aquests ver­sos pre­ci­o­sos. L’he abraçat i, damunt de la seva camisa, he plo­rat notant com les meves ganes d’enfa­dar-me es fonien dolçament. Després d’eixu­gar-me la cara li he som­ri­gut. Les parau­les sen­ti­des, dites de forma sen­zi­lla, m’arri­ben tant!

Hem tor­nat junts al balcó i he mirat amb enyor l’esplen­do­rosa pri­ma­vera de demà.