La suspensió de festivals de cinema modifica la temporada

Després del tancament de les sales i l’aturada de la distribució cinematogràfica, el món del cinema comença a assumir la suspensió dels festivals. Fa uns mesos, va suspendre’s el Festival de Màlaga, que recull una part de la nova producció espanyola. El festival dedicat al cinema d’autor D’A de Barcelona, que es fa aquests dies, i el DocsBarcelona han estat substituïts per programacions en línia. El Festival de Canes va anunciar al començament de la pandèmia que ajornava les seves dates habituals del mes de maig, mentre que les seves seccions paral·leles tiraven definitivament la tovallola i s’ajornaven fins a la propera edició. El director del festival, Thierry Frémaux, no es dona per vençut i ha anat dient que buscarà dates o fórmules alternatives perquè el futur de l’exhibició de les sales depèn molt del motor que implica Canes. Amb tot, però, no és gens clar que Canes pugui trobar noves dates, com tampoc és gaire clar quin serà el futur dels grans festivals de la tardor: Venècia, Sant Sebastià, Toronto, Sitges, Sevilla... Els festivals formen part de la cultura de l’esdeveniment, acaparen l’atenció per la seva excepcionalitat i per la seva força socialitzadora. En un temps de distanciament social i de crisi de l’excepcionalitat no és gens clar que les llargues cues d’espectadors per veure una pel·lícula a l’Auditori Melià de Sitges o que les aglomeracions a l’entrada i sortida dels cinemes Kursaal estiguin permeses. Quin serà el futur de l’exhibició sense festivals? Poden sobreviure els festivals en línia?

Fa poc, un seguit de festivals internacionals es varen unir per tal de fer pública la seva existència i varen anunciar una iniciativa en línia. La majoria de directors varen deixar clar que els festivals de primera categoria –Canes, Venècia, Sant Sebastià...–, que es caracteritzen per presentar estrenes inèdites, no podien presentar noves pel·lícules en línia. Els distribuïdors no estan disposats a sacrificar algunes estrenes esperades per difondre-les directament per YouTube. En alguns casos, l’animadversió a les xarxes és notòria, com en el cas del Festival de Canes, que va blindar-se davant la possibilitat d’emetre produccions de Netflix. En altres és evident que les xarxes no tenen el glamur de les catifes vermelles, ni la presència en viu de les estrelles. La presència en línia pot ser una solució per a un festival petit com el D’A, que no recolza la seva programació en obra inèdita, sinó en una selecció d’obres provinents d’altres festivals que no han pogut ser exhibides prèviament en els circuits catalans.

Mentre que les sales d’exhibició podran obrir els propers mesos amb un control de l’aforament, els festivals no podran subsistir amb aforaments reduïts. Hi ha qui parla de la celebració de festivals exclusivament per a la premsa. Aquest fenomen només és possible per als grans festivals. Canes, per exemple, és un festival que només acredita els professionals del sector, però la seva subsistència no depèn només de les pel·lícules seleccionades, sinó també del seu mercat internacional. En aquests moments, amb les fronteres tancades, aquest mercat no es pot celebrar.