La pupa que vola

El Mar­cel té dos anys, ho parla tot i es fa enten­dre. Fa set­ma­nes que es troba enclaus­trat a casa amb els pares. Sort en té de tenir una casa gran amb jardí, on pot jugar amb les nines, els trac­tors, i les fer­ra­des i rega­do­res que omple a ves­sar fins que s’aboca l’aigua al damunt i queda xop com una griva. És un nen feliç. Tots els nens són feliços si els grans ho són. Heu pen­sat en la con­ta­mi­nació dels sen­ti­ments? Doncs és això.

Ell no sap què són els virus ni la força que tenen. És ele­men­tal com totes les cri­a­tu­res. Veu una merla que vola i diu “ocell”; ahir va veure una cuca de llum i per a ell va ser una lluna de terra, perquè en moure’s el cuc, feia el crei­xent que veia en el cel. Un dia, obser­vant el cor d’una rosa, em va dir que era el pot de la mel, perquè sabia que a les abe­lles els agrada el pol·len. A vega­des em fa riure, com ahir, quan parant l’ore­lla al soroll d’una sega­dora, tot d’una se li esba­ta­nen els ulls i, emo­ci­o­nat, diu que és la serra del papa que fa xap, xap, tallant els troncs –reforça la veu amb el gest enèrgic del braç, xap, xap–. Perquè el seu pare és pagès i a vega­des el porta al mas i li fa veure els cicles de la natu­ra­lesa. Té sort, aquest nen, és clar. I és viu com la fam.

Com que a casa deu haver escol­tat coses de la Covid-19, ell ja s’ha fet una com­po­sició de lloc i en parla amb con­vicció de científic. Sí, he dit que té dos anys, el Mar­cel, i la segu­re­tat amb què parla del cau­sant de la pandèmia és la mateixa que la de l’epi­demiòleg: un llen­guatge que ha d’evo­lu­ci­o­nar amb el tre­ball, la dedi­cació i el temps. Pri­mer es diu pupa; després, mal.

Aquesta és la raó per la qual ell parla del coro­na­vi­rus com de “la pupa que vola”. Voleu millor defi­nició d’una pandèmia? Però vet ací que la defi­nició tan apa­rent­ment infan­til ja té cor­res­pondència amb la història i la cul­tura de fa mil·len­nis. Els siris deien que el mal viat­java pels aires de la Medi­terrània i era cert, perquè els arri­bava amb els vai­xells de mer­ca­ders i sol­dats. I en un altre cap de món, a la Xina, el poeta Shiki escriu que els mals dolents són punts negres que es des­pla­cen durant la nit. L’escrip­tor txec Edu­ard Peli­sek ho resu­meix molt bé a la novel·la Pod­zemni mesto: els mals volen perquè la huma­ni­tat esventa els aires en con­tra de la rosa dels vents.

Tot això, el Mar­cel encara no ho sap. Ell ara ja en té prou anant des­co­brint els caus i vol­cans de les for­mi­gues, sabent que Venus és una piga ves­pral i que demà diu­menge farà bo per sor­tir a jugar sota la pomera del jardí. Ell ara és un nen sim­ple: veu el flascó de l’alco­hol o l’ampo­lla de la colònia i et diu per a què ser­veix men­tre es frega les mans i som­riu còmplice a sa mare. Dia vindrà que pot­ser lle­gint Whit­man li revindrà tot aquest món que ara absor­beix sense ado­nar-se’n; amb Lluís de Rialp tal vegada des­co­breixi les fases secre­tes de la lluna i amb Ausiàs March sàpiga, final­ment, que l’amor no entra pas sola­ment per la vista. Ales­ho­res dei­xarà de dir ocell i par­larà de pin­sans, tords, papa­fi­gues; les olors d’herba i els botons bri­llants de la nit dei­xa­ran de ser abs­trac­ci­ons i s’iden­ti­fi­ca­ran en sin­gu­lar. Serà lla­vors que s’haurà desclòs un món nou.

Però tot això encara és lluny. Ell ara en té prou cer­cant madui­xes a la jar­di­nera de casa abans que no se les mengi un ocell i als ves­pres, amb un Mozart que sona en el cava­llet infan­til, mirar i escol­tar el conte del Xino Xano que li explica el seu pare.

De moment, comença a donar nom a les rea­li­tats del món.