“El racisme és com un vell amic que no falla mai: sempre et puteja”

Força malament. Tenia algunes coses preparades, el disc pràcticament enllestit, i hem hagut de parar-ho tot. És angoixant veure que de sobte es tanquen algunes portes que s’estaven obrint. Però aprofito per crear altres coses.

És una cançó molt personal que vaig escriure quan era a la presó. Estava enfadat amb el món, amb la justícia, amb la discriminació...

Durant la meva adolescència vaig viure moltes etapes violentes, em passava el dia al carrer fent bretolades, prenia drogues i alcohol. Costa molt canviar, però per a mi ha estat molt alliberador parlar de tot això en veu alta. Costa molt sentir-se lliure en aquesta societat, però vull assolir almenys una espurna de llibertat a través de les meves cançons. Soc conscient que alguns les entendran i a altres els costarà més empatitzar.

El vam triar amb en Manel, influïts pel llibre del mateix títol de Matthew Tree. El racisme ha estat un dels pilars de la meva existència: és com un vell amic que no et fallarà mai, sempre vindrà a putejar-te [riu]. Reconec que he comès molts errors, però si ho mires amb perspectiva veus que no ets l’únic culpable de la teva situació. L’art i la música m’han ajudat a buscar una visió més optimista, una mica d’esperança per poder transmetre-la a les generacions futures.

Sí, m’ha ajudat força a donar-me a conèixer. El vam començar a rodar la primera vegada que vaig sortir de la presó, i en el curt hi surten imatges de quan hi vaig tornar. Per a mi, el film va ser un trampolí, un suport del qual no gaudeixen la majoria de presos, que quan surten no tenen res.

Jo vinc del rap 100% i de vegades sí que faig samplejos a la manera clàssica. Sempre m’ha agradat molt la narració sense res més, però he trobat músics com ara Vic Moliner i Pau Brugada que m’han ajudat a donar forma a la meva proposta i transmetre-la d’una manera més adequada. En les presentacions del disc m’acompanyaran en Pau, a la guitarra; l’Oriol Pujolràs, a la bateria i les percussions, i Maria del Palol, al violoncel.

No em considero una persona que escriu molt bé, però sí crec que el que explico és important. Després d’haver estat dos anys a Gàmbia, vaig tornar, i estava mig perdut a l’institut. Llavors vaig començar a interessar-me per la literatura. No parava d’escriure i d’omplir llibretes, que eren els meus tresors. Per a mi el rap és com un recordatori: parlo de coses que la gent vol oblidar.

Aquesta doble identitat és difícil de portar, perquè si ets més d’una cosa no pots ser-ho tant de l’altra, i viceversa. Jo tinc molts amics tant catalans com africans, però de vegades noto que si vaig molt amb catalans hi ha gent de la meva comunitat que no ho acaba d’acceptar. Per molt occidentalitzat i integrat que estiguis, sempre seràs una persona negra, i això genera una incomoditat i una angoixa que fan que et costi molt tenir prou seguretat per tirar endavant. Per intentar canviar una mica aquesta situació col·laboro amb el MAS, el Moviment Afrobanyolí Social , que fa un programa a Ràdio Banyoles, i altres iniciatives per donar més visibilitat a la nostra realitat. Per a mi és com una petita família, un refugi.

Perquè la poesia sempre s’ha vist com una cosa elitista i jo intento acostar-la a la gent del carrer, amb paraules planeres però també amb altres que utilitzem en el nostre argot del barri. A més, el disc va acompanyat d’un petit llibret amb vint poemes meus escrits a la presó i reproduïts amb la meva pròpia lletra –com un producte orgànic, de proximitat–, fragments de cartes que m’hi enviaven i dibuixos d’Aitor Climent. Tant les cançons com els poemes segueixen una mateixa línia i acaben sempre en clau positiva. La meva vida sempre és igual: putada, putada, putada, però al final encara hi ha esperança [riu].