“Gravar un disc, ara, és molt fàcil. El repte és que algú se l’escolti”

He estat a gust, perquè visc a la Pobla de Montornès, en una casa amb estudi de gravació i pati amb barbacoa. El confinament, però, em va enganxar en plena promoció del meu primer disc en molt de temps i, com els ha passat a tots els músics, se’n va anar tot plegat a fer punyetes.

Normalment vaig fent cançons sense buscar-les, i allà es queden, però aquesta vegada, fa tres anys, en vaig fer una que sentia que era especial i que anava construint-se de manera força estranya: la Suite dels fills de la terra, que ha acabat durant divuit minuts. Evocava una mena de música que va ser molt important en els meus anys de formació: l’Islands de King Crimson, Atom heart mother de Pink Floyd, Close to the edge de Yes, els discos de Kevin Ayers... Em va servir, la cançó, per trencar aquestes regles no escrites que hem sentit tota la vida: que les tornades han d’entrar abans dels 40 segons, que els solos de guitarra estan passats de moda, que cap cançó hauria de durar més enllà dels tres minuts i mig... Vaja, conceptes que em desesperen.

Fa dos anys em va agafar un patatús i vaig estar ingressat a l’hospital de Tarragona amb una pneumònia de cavall. Havia estat tan ficat en aquesta cançó que, mentre tenia grans febrades, se m’anava reproduint al cap en bucles molt curts i desagradables. Vaig arribar a detestar-la i a pensar: “Déu meu, et moriràs amb aquesta maleïda història al cap!” Quan me’n vaig sortir, vaig patir una crisi existencial durant la qual se’m va fer impossible obrir la porta de l’estudi, però quan vaig aconseguir-ho, la cançó ja em va començar a entrar millor. Soc una persona poc avesada als esoterismes, però escoltant el text vaig trobar-hi missatges subliminars que m’estaven avisant del que estava a punt de passar.

Sí, quan vaig començar, gravar un disc era una cosa cara i complicada. Vam tenir la sort, però, que ens va fitxar PDI. Recordo que volíem que ens el produís en Rafael Moll, però aquest ens va derivar a un ajudant seu, en Marc Grau [que esdevindria un famós productor i membre d’Els Pets]. Sense pressa (1987), doncs, va ser la seva estrena com a productor. El que era difícil, tal com deia, era gravar un disc. Però, un cop gravat, tenies garantida la presència a la ràdio i tenies vuit o nou programes de tele on anar a presentar-lo. Aleshores ens semblava una misèria, però vistos els programes de música que hi ha en l’actualitat, era una meravella! Gravar un disc, ara, en canvi, és molt fàcil. El repte és que algú se l’escolti.

A nosaltres ens van pagar 100.000 peles per anar a fer un playback a l’Àngel Casas Show! Explica-ho a un grup d’ara, això! Avui, si et truquen per anar a la tele, val més que hi vagis amb cançons no registrades o se’t quedaran un 50% en concepte de drets d’autor.

Sí, i als que hi cantàvem se’ns associava amb els cantautors, dels quals, en aquella època, no volíem saber res! Que sortís algú comparant-nos amb Lluís Llach ens rebentava moltíssim. Era l’horror!

Bé, sí, però no sentíem que tinguéssim cap mena de missió divina en aquest sentit...

No ho sé, però, de tota manera, si no ha estat així, no tinc cap ressentiment. Quan vas donant cops a una porta perquè s’obri ja saps perfectament que, tan bon punt s’obri, de seguida et passarà algú altre al davant. Això és així en tots els àmbits de la vida.

El nostre bateria va morir fa molts anys d’accident i jo no en tinc cap necessitat. Només ho faria si algú ens fes una oferta d’aquelles que se’n diuen “irrenunciables”. Una oferta, evidentment, que ningú ens farà.