“També hem de pensar en el públic que no va als museus”

M’apassiona Victor Hugo i els seus tables tournantes del seu exili polític, però no vull fer parlar els morts... Picasso va ser, en moltes ocasions, molt generós. Va ser un artista de compromís. Però no va fer obres de circonstance, amb poquíssimes excepcions. És un vell debat que sempre m’ha interessat: l’art ha de representar la revolució o ha de ser la revolució? Picasso va crear les seves obres sota el signe de la renovació contínua. Podia així creuar i transcendir els fets dels temps més tempestuosos. En aquest període crític de la pandèmia, lluny de caure en l’oblit, la seva formidable presència es manifesta a través de les seves pintures fascinants i inquietants. Encara ens aporta novetats.

Cap [riu]. Va ser un retorn amb una mirada professional. Cada setmana, i més encara en aquests moments en què s’ha de cuidar el millor possible l’acollida del públic, la senyalística, el nou relat del recorregut... faig una volta general per verificar que tot estigui bé, detalls tècnics, de conservació, fins aquella cartel·la bruta que s’hauria de canviar. Soc molt meticulós. Quan entro en un museu i veig un paper a terra o un full de sala amb faltes d’ortografia, desconfio. Per descomptat que la contemplació directa de l’art és una experiència única i singular. Em puc parar davant d’una obra mestra, però també puc passar el temps mirant una peça menor. Sempre hi ha coses per descobrir per molt que pensis que coneixes una col·lecció. Quan la veus, encara que ho hagis fet mil vegades, en surts diferent. Sempre hi ha detalls que veus per primer cop, i et sorprenen. L’art vertader sempre et remou alguna cosa.

Fa setmanes que treballem per tal que, i això és primordial, la visita sigui confortable i segura. Hem habilitat un espai d’acollida en què les persones que vinguin trobaran tota la informació i els elements necessaris per a la seguretat. Tenim la meravellosa sort de custodiar la col·lecció en uns edificis patrimonials que són antigues cases senyorials, amb estances petites i no sempre lineals, per la qual cosa s’ha hagut d’adaptar el recorregut i reduir la capacitat per poder mantenir la distància mínima.

Ha estat una gran idea, que hem treballat molt, i molts hem inaugurat aquest divendres [Fundació Miró, Fundació Tàpies, CCCB… dos dies abans el MNAC], cosa que no està gens malament. Cada museu té els seus propis problemes tècnics. En el nostre cas, com et comentava, havíem de canviar el recorregut, adaptar una sala gran per a l’acollida i preveure al mateix temps el desmuntatge de l’exposició de Picasso i Eluard, que va finalitzar just quan es va decretar l’estat d’alarma, amb un gran èxit, per cert: la van veure prop de 250.000 persones, cosa que confirma el que jo sempre dic, que la recerca i fer coses populars, que agradin, no és una contradicció.

Des de fa molts anys, l’economia del museu depèn molt dels visitants estrangers, però això no significa que sigui només un museu per a turistes. Tenim un percentatge notable de visitants de Barcelona, i fidel, sobretot a les exposicions i a les activitats. Oferim tallers educatius quotidianament. Són propostes que cada vegada més hem de reinventar i hem de desenvolupar per al públic de Barcelona. El que caldria és seduir-lo perquè també vingui per tornar a veure les col·leccions permanents, que canvien diverses vegades a l’any. Tenim moltes obres gràfiques que canvien cada tres o quatre mesos. I els canvis generen nous i diferents sentits. Tota la programació té sempre unes arrels a la nostra col·lecció tan singular, lligada a aquesta relació íntima de Picasso amb la seva ciutat d’adopció tota la seva vida.

En aquest moment d’incertesa econòmica per a nosaltres, tenim el suport crucial de l’Ajuntament. Sabem que comptarem amb una dotació que garantirà que puguem tirar endavant les activitats planificades. Aquest aniversari, que celebrarem el 18 de desembre, s’alinea especialment bé amb la nostra estratègia per als pròxims mesos de centrar-nos molt en el públic més pròxim i de centrar-nos més que mai en la riquesa de la nostra col·lecció. La família Picasso continua sent generosa amb els múltiples préstecs que ens fa per a les exposicions temporals, amb obres sovint inèdites, com veurem en l’exposició de les joies de Picasso, que hem desplaçat a l’any que ve. O, com veurem a partir d’aquest juliol, amb una obra mestra de la col·lecció de Picasso, una escultura del seu amic Óscar Domínguez que estava desapareguda des dels anys quaranta i que ara hem localitzat.

La situació d’excepcionalitat ens ha obligat, com a tots els museus, a replantejar-nos alguns projectes. Els canvis consistiran a adaptar-los a les noves circumstàncies econòmiques, cosa que comportarà que ens hàgim d’oblidar d’alguns préstecs. Però la missió fonamental d’un museu patrimonial com el nostre continuarà sent la mateixa de sempre: conservar, restaurar, enriquir la col·lecció (que serà més complicat, és clar, però buscarem el suport del mecenatge), difondre i estudiar el nostre patrimoni, per al present i també per al futur. I evidentment amb els públics tenim la missió de compartir i de transmetre coneixements. Públics, en plural. No hem de fer les coses pensant només en el públic que va als museus; també hem de pensar en el que no hi va mai i buscar les maneres de convèncer-lo. Hem de ser creatius en la programació. És un gran repte. En definitiva, l’únic que canviarà en aquest nou demà és que tindrem menys diners i això el que vol dir és que haurem de ser més imaginatius. Tenim molt material mai vist en els nostres fons!

Tot a la vegada. Tot contribueix a donar vida al museu. I tot s’ha de fer coherentment. La coherència és fonamental en un museu. Continuarem totes les activitats d’educació, de recerca... per promoure la difusió de la cultura a Barcelona, que és clau, però també per reforçar la nostra posició central en la xarxa internacional de museus. Les exposicions temporals i les publicacions en diversos idiomes donen a conèixer la nostra col·lecció, la nostra història i tota la relació de Picasso amb Catalunya, massa desconeguda fora de les nostres fronteres. Som pocs els especialistes que no som ni catalans ni espanyols que la coneixem bé. No en culpo ningú; només sé que tinc l’obligació de reparar-ho. Estem preparant un diccionari sobre Picasso i Catalunya que serà obligatori que tingui qualsevol biblioteca de museu o despatx d’estudiós del segle XX.

Vull pensar en positiu. Necessitem que les administracions donin suport al treball que fem per tal que la cultura tingui un paper important en la vida de tots els ciutadans.