“Nile Rodgers va escoltar la meva cançó i va dir: «De qui és? La vull!»”

A l’abril ja tenia gravat el meu primer àlbum i, en condicions normals, ja hauria sortit i teníem organitzats diversos concerts de presentació. Però no passa res: a la vida un s’ha d’adaptar als canvis. Evidentment, em sap molt greu aquesta pandèmia d’abast mundial, però també he pogut aprofitar aquest temps per estudiar, llegir, estar amb la família i abaixar una mica el ritme. Si tot va bé, el disc sortirà a la tardor.

Crec que ara és un bon moment per a la reflexió, però en general sempre he considerat que la música és una medicina per a l’ànima. I ho dic amb tota la humilitat del món, no insinuo que la meva música en concret sigui sanadora. Però tota la meva vida he estat estudiant com afecten les vibracions de la música a les emocions.

Sí. El meu objectiu com a compositora i intèrpret ha estat sempre transmetre un missatge que sigui senzill i profund alhora, com si les cançons tinguessin dos nivells de lectura, per aprofundir-hi més o menys. És com la poesia: si l’expliques d’una manera planera pots arribar a tothom.

Sí, musicalment soc versàtil, però també intento seguir una línia. M’agrada l’energia de Tina Turner, però d’identifico més amb l’estil i l’elegància de Whitney Houston. Crec que actualment l’elegància s’ha perdut una mica en el pop. I jo vull oferir elegància, feminitat, veu i missatge. És la meva essència, el que soc jo.

Jerry Barnes, baixista de Chic des de fa molts anys, és el meu productor i gràcies a ell vaig començar la meva carrera a Nova York. Fa uns set anys jo treballava per a Sony Music Alemanya i, quan ja se m’acabava el contracte, ell em va veure i em va encoratjar perquè anés a obrir-me camí als Estats Units. De fet, I Dance My Dance havia de ser un single per a mi, en el qual estàvem treballant amb el meu equip, en el qual hi ha Barnes, Alexandra Forbes i el bateria Khari Parker, que ha tocat molts anys amb George Benson o Destiny’s Child. Però quan estàvem gravant la cançó a l’estudi, va passar per allà Nile Rodgers i va dir: “De qui és aquesta cançó? Jo la vull!”

No, em van donar 48 hores perquè els comuniqués la meva decisió. Per a mi ha estat tot un honor, perquè Nile és un gran autor que, aparentment, no necessita ningú per crear música. Això m’ha obert moltes portes per compondre cançons per a altres artistes internacionals, amb dos dels quals hem estat treballant a Abbey Road. I amb Nile Rodgers hem mantingut la relació i he cantat amb ell un parell de vegades en directe.

Sí, ella té una llarga carrera i molta experiència com a compositora, arranjadora i productora per a molts artistes. Com pots veure, estic molt ben envoltada de talent, però el millor de tot és que també són persones molt bones i generoses. Més que un equip, hem creat una família musical.

Sí, quan estic a Catalunya treballo amb el productor Andreu Viarnés, conegut com Maken Row, que té el seu estudi a Cabanes.

M’agrada tenir el control de tot el que faig, sense que m’imposin limitacions externes.

En realitat, vaig actuar molt per tot Catalunya entre els 13 i els 21 anys. Després vaig anar a Suïssa, on vaig participar el 2012 en un concurs televisiu de joves talents, i posteriorment he continuat la meva carrera a Nova York i Londres, sobretot des que vaig publicar el primer single, My Time (2018). Però també he actuat dues vegades al Teatre El Jardí de Figueres amb les entrades exhaurides i el públic d’aquí m’ha demostrat sempre una fidelitat meravellosa .