“La proclamació de la Unesco seria un homenatge a tots els raiers”

La can­di­da­tura és una antiga aspi­ració. L’any 2010 en l’assem­bla de l’Asso­ci­ació Inter­na­ci­o­nal de Raiers es va apro­var pre­sen­tar-la i, dos anys després, apro­fi­tant que l’assem­blea es va fer a la Pobla de Segur, vam donar el tret de sor­tida del procés. A Madrid ens van dir que tenien mol­tes pro­pos­tes i no volien que una can­di­da­tura mul­ti­na­ci­o­nal els prengués la pos­si­bi­li­tat de dema­nar coses només espa­nyo­les. Va que­dar tot una mica atu­rat fins que vam plan­te­jar que un altre país encapçalés la can­di­da­tura. Polònia es va posar al cap­da­vant, i fent pressió amb tots els muni­ci­pis raiers de l’Estat vam dema­nar al govern que s’apuntés a la can­di­da­tura, i final­ment així ha estat.

Tenim la mateixa tra­dició, no només de bai­xar troncs pel riu sinó d’una forma de vida molt dura. Cada trans­port de fusta s’adapta a les aigües del seu riu o canal i té unes cer­tes diferències, però la base és la mateixa.

Hi ha llocs on l’únic que es fa és una festa un cop l’any, hi ha altres llocs que tenen museus, sales d’expo­si­ci­ons per recu­pe­rar el mate­rial que s’hi ha tro­bat, i enge­guen inves­ti­ga­ci­ons. Aquest any sor­tirà un lli­bre que recull la tra­dició de tots els rius euro­peus. També fem coses con­jun­tes; ara fa 30 anys de la cre­ació de l’asso­ci­ació inter­na­ci­o­nal, s’ha fet una expo­sició a Praga amb fotos de raiers de tot el món que es por­tarà a Brus­sel·les, al Par­la­ment Euro­peu.

Al Pallars a par­tir dels anys trenta del segle pas­sat ja no es van fer més bai­xa­des. En canvi a Navarra i l’Aragó l’ofici es va repren­dre després de la guerra civil perquè van veure que era una manera de sobre­viure. Fora d’aquí tenim Finlàndia, on es fa ser­vir un sis­tema molt dife­rent de llac en llac, i això s’ha estat fent fins fa molt poc. Al Que­bec fins fa deu o dotze anys encara es bai­xava fusta pel rius. Els últims llocs del món on es fa són a Sibèria i l’Amazònia, però d’això no m’agrada par­lar-ne perquè és molt trista la des­fo­res­tació que s’hi està fent, i en part s’ha pogut fer perquè la fusta la tre­uen pel riu. A molts països tot s’ha trans­for­mat, els rius s’han omplert de pre­ses i hidroelèctri­ques, i s’ha aca­bat l’ofici.

La Bíblia parla de la cons­trucció del tem­ple de Salomó i diu que es van bai­xar cedres del Líban amb rai. A Itàlia tenen una estela funerària romana del patró del col·legi dels raiers que bai­xa­ven fusta dels Alps fins a Venècia. Al nos­tre país es comença a bai­xar fusta pel riu quan s’acaba la que hi ha a prop d’on fa falta. Es gasta molta fusta en l’època de cons­trucció dels grans vai­xells de l’Armada Inven­ci­ble. Els grans troncs per fer els mas­te­lers bai­xa­ven del bosc d’Irati, a Navarra, a través de l’Ebre arri­ba­ven a Tor­tosa, i per mar, arros­se­gats per vai­xells, es por­ta­ven al port de Bar­ce­lona, al de València o al de Mar­se­lla. El lli­bre del Con­so­lat de Mar parla de rais a la deriva al mar i qui els tro­bava en podia dis­po­sar.

En aquest moment que hem con­ver­tit l’ofici en festa, el més impor­tant és que hi ha molta gent jove, men­tre que en altres llocs d’Europa són molt grans.

Pas­sen molts anys que no se’n parla fins que el 1972 a la Pobla de Segur, Ramon Boi­xa­reu, germà de la meva mare i fill d’un dels últims raiers, deci­deix fer una com­me­mo­ració i recu­pe­rar l’ofici jun­ta­ment amb raiers de Coll de Nargó. L’any 1979, quan es recu­pe­ren els ajun­ta­ments democràtics, a la Pobla es crea la Diada dels Raiers i es comença a fer una bai­xada anual pel Noguera Palla­resa, s’impulsa la cre­ació del museu i de l’asso­ci­ació inter­na­ci­o­nal. El 2002 es con­ver­teix en festa tra­di­ci­o­nal d’interès naci­o­nal a Cata­lu­nya.

N’hi ha dues: l’Asso­ci­ació Cul­tu­ral de Raiers de la Noguera Palla­resa, de la Pobla de Segur, i l’Asso­ci­ació de Raiers de la Ribera del Segre, de Coll de Nargó.

Ens diuen que les coses s’estan fent molt bé i que pot tirar enda­vant. Hi hem pas­sat mol­tes hores i hem patit, però ara està encar­ri­lat

Per als que som des­cen­dents de raiers, la pro­cla­mació de la Unesco seria la cul­mi­nació del procés i un home­natge a tota la gent que van tenir l’ofici. També seria una forma de revi­ta­lit­zar les fes­tes i un argu­ment turístic per a la Pobla de Segur.