Quadern de teatre / ‘Angelina o el honor de un brigadier', d'Enrique Jardiel Poncela, respon als esquemes més immobilistes del teatre occidental

Recentment s'ha publicat en lletra de motllo que “el teatre català té, amb prou feines, 40 anys d'existència real”. No sé si és barra, cinisme o ignorància, però és preocupant que es negui tota la història del teatre català anterior, posem per cas, a Benet i Jornet. És un corrent d'opinió que deuen compartir aquells que arrufen el nas i es miren amb menyspreu els nostres clàssics, tot i que després han hagut de reconèixer haver estat durs d'orella davant del teatre d'Espriu o Villalonga o l'haver ignorat Ambrosi Carrión, Puig i Ferreter o Juli Vallmitjana, quan finalment han tingut l'oportunitat de ser muntats amb dignitat. Tot plegat respon a la capciosa inèrcia promoguda pels altaveus d'Estat que tenen molt clar quina és la cultura important i que no escatimen esforços per menystenir les cultures subalternes. Amb estranya unanimitat, i mentre es desentenen de la tradició autòctona o presenten, per exemple, Pitarra únicament com a lectura dramatitzada de funció única, celebren a so de bombo i platerets la “recuperació” o el “retorn” de Jardiel Poncela als escenaris catalans. Fins i tot arriben a elevar Angelina o el honor de un brigadier (1934) a la categoria de gran gosadia antimilitar en plena República de dretes, quan no és més que pura caspa espanyola i fatxenda, amb un humor de vegades mordaç que en algun moment frega l'absurd, i uns diàlegs vius i en vers que llisquen pel tobogan del triangle amorós més convencional, amb la peculiaritat que són dos trígons units per un mateix punt (l'amant) i que tot plegat es pronuncia en clau paròdica. La referència és el Don Juan de Zorrilla, la peça més caricaturitzada del teatre castellà de tots els temps. Una ridiculització que se subratlla en l'escenografia amb un sofà on hi ha escrits els cèlebres versos del No es verdad ángel de amor i una cadira estampada amb les figures de Don Joan i Doña Inés. Ocurrències de l'inefable Juan Carlos Pérez de la Fuente en el treball menys esgarrifós que li coneixem com a director: la coentor li escau. I si Poncela no és això, llavors el director l'ha muntat com si ho fos. Jo no hi sé veure, almenys en aquest muntatge, la modernitat de Jardiel com a precursor del teatre de l'absurd o de la screwball comedy i no sé quantes coses més.

Tampoc trobo res de semblant en el film que en va fer Hollywood amb direcció de Louis King (1935) i guió del mateix Jardiel, d'on el present muntatge treu l'hilarant velocípede de roda gegant. I em sembla del tot hiperbòlic posar la seva dramatúrgia en l'estela de Wilde o Shaw. La funció es deixa veure, que ja és molt, gràcies a la fluència de les rimes precipitades de rebles absurds, plenes de calemburs i polisèmies desbaratades. Només que per a dramaturg estrella de la dreta espanyola, ens quedem amb Muñoz Seca i la descordada La venganza de Don Mendo.

El contingut i la trama d'Angelina responen als esquemes més immobilistes del teatre occidental, que Jardiel estiregassa amb la paròdia i trinxa amb el recurs al disbarat, però que respira uns valors profundament conservadors. No és estrany, doncs, que la present recuperació l'hagi promogut els Teatros del Canal, que ara dirigeix Boadella, un dels fenòmens més peculiars de canvi de jaqueta a la retro. Més sorprenent resulta que aquí l'aculli el Romea, quan l'escenari natural hauria estat el Condal o l'Apol·lo.

La posada en escena s'ajusta al gènere coent i a l'època de l'obra. Així, l'escenari reprodueix un decorat vuitcentista amb telons pintats, canelobres, línia de bateria de llums, on només falta el coverol. Els intèrprets són desimbolts i empenyen l'obra amb velocitat i vertiginosa eficàcia. Cal destacar un resolut Chete Lera, el militar que pateix les banyes de l'esposa i la fugida de la filla, totes dues seduïdes per l'aplom de Jacobo Dicenta, que ostenta la millor dicció del vers frèvol, graciós i juganer de Poncela. Si el plantejament promet un desenvolupament espurnejant d'esgrima verbal i gag físic, la resolució és decebedora amb la compareixença dels espectres dels pares, en fàcil conya de Hamlet, i amb el càstig de rigor per restituir l'honor en qüestió.