Notes d’un viatge d’hivern

L’Havana s’ofe­reix; és pot­ser la capi­tal més com­mo­ve­dora de l’hemis­feri ame­ricà, no la més bonica, ni la més exòtica, sinó jus­ta­ment com­mo­ve­dora, amb la seva història èpica, els seus monu­ments, les seves mol­tes tragèdies i pocs tri­omfs, els seus nadius exter­mi­nats fa temps i els seus colons poste­ri­or­ment expul­sats, els seus patri­o­tes i traïdors, la república del segle XX labo­ri­o­sa­ment acon­se­guida, ide­als i il·lusi­ons, i final­ment la revo­lució de Fidel Cas­tro. Què és l’Havana? Un lli­bre escrit en pedra, un somni, un mal­son, un crit a la cel·la de tor­tura de la història, una genu­flexió. Conec totes aques­tes capi­tals ame­ri­ca­nes per la meva llarga vida de viat­ges, del nord al sud i del sud al nord. L’Havana, penso després de dei­xar la meva bossa de viatge a la llar modesta però bonica de la María Luisa i l’Alfredo, és pos­si­ble que sig­ni­fi­qui el dar­rer d’aquests viat­ges per a mi. Ja no tinc força per a tants viat­ges. A què con­du­ei­xen? Viat­gem perquè ens avor­rim? Pot­ser viat­gem, com escriu el polonès Andr­zej Sta­siuk, perquè tenim la sen­sació de viure en el mig, aquest mig que sig­ni­fica que tot és igual de llunyà, igual de pro­per i que té el mateix valor. En el viatge podem fer que ens entre­tin­guin. També podem bus­car el que és ver­ta­der, allu­nyar-nos del mig, anar fins al llin­dar de l’abisme, allà on l’oceà es pre­ci­pita a l’infi­nit, al que és exis­ten­cial. Podem reei­xir-hi? Cristòfor Colom, se suposa que va visi­tar la costa sep­ten­tri­o­nal de Cuba l’octu­bre del 1492. No se sap amb cer­tesa, perquè tots els papers del gran nave­gant s’han per­dut. Colom mateix opi­nava que es tro­bava en una illa a l’altura de la Xina o del Japó, i és la seva veri­tat per­so­nal. D’Amèrica no en tenia idea. Així es rom­pen les espe­ran­ces, un esforç acaba en no-res, un procés sense fi, des­ti­nat al fracàs. Cre­iem en el progrés i cre­iem que estem fent pro­gres­sos, però es pro­du­eix la recessió. Les con­ques­tes mate­ri­als no sem­pre venen acom­pa­nya­des de con­ques­tes ètiques i morals, ans al con­trari. Europa mateix, que em té ocu­pat en cos i ànima, i que ara he dei­xat enrere per qua­tre o cinc set­ma­nes, ja ben bé no la suporto més. Sento que Europa, aquest con­ti­nent de la huma­ni­tat i de la cul­tura, està envaïda per la reacció i el fei­xisme, per la xenofòbia i la por a les reli­gi­ons, per oblits vol­guts i estu­pi­desa vol­guda, per tot aquell hor­ror que crèiem haver superat amb la victòria de les democràcies en la Segona Guerra Mun­dial, seguida del final de la Guerra Freda l’any 1989 i de la reunió en la Unió Euro­pea de gai­rebé tots els euro­peus de l’est i de l’oest. Passa d’una altra manera a Cuba? Passa d’una altra manera en aquest car­rer immund i d’aire viciat que em du cap al Malecón? Aquí també hi va haver fe en el futur. Però no va venir mai.

S’ha fet fosc. De fres­cor ves­per­tina, gens ni mica. La tem­pe­ra­tura és d’uns 22-24 graus, la humi­tat de l’aire pesa. Prenc un bici­taxi per recórrer el Malecón, per anar cap a fora, cap a la ciu­tat nova que va sor­gir amb direcció al cel del Carib en els anys després de la Pri­mera Guerra Mun­dial. Passo per l’Havana deca­dent, però també és una Havana amb dia­ris i revis­tes, amb debat i política, amb art i cul­tura, una Havana espa­iosa, i vaig fins a l’estàtua del gene­ral Anto­nio Maceo y Gra­ja­les, mort en la guerra d’alli­be­ra­ment con­tra els espa­nyols l’any 1896. D’aquí me’n torno a casa, cami­nant. Neces­sito treure’m del cos el viatge en avió, moure l’esque­let. El vent bufa més fort, les ones es tren­quen damunt la balus­trada de pedra, núvols d’aigua s’alcen con­tra el cel de la nit i cau una pluja salada damunt la vorera plena de clots, d’on es fil­tra a la calçada amb el seu trànsit escàs. És un cami­nar per davant de façanes en ruïna, sota colum­na­tes en des­com­po­sició, per davant de galle­des d’escom­bra­ries fètides, per davant de per­so­nes que s’arrau­lei­xen en la misèria. L’Havana s’esmi­cola. Com serà aquesta ciu­tat d’aquí a cent anys? ¿Un munt de runes, cobert per la jun­gla, una repe­tició de les ciu­tats obli­da­des dels aste­ques i dels maies del con­ti­nent no gaire llunyà? ¿Una Sin­ga­pur cari­be­nya, pròspera i plena de vida, tal com era la intenció del règim colo­nial espa­nyol en fun­dar un mer­cat i una for­ta­lesa en aquest indret fa cinc-cents anys? Durant molt de temps l’Havana —per a bé i per a mal— va fer el seu paper. La capi­tal es va omplir de mer­ca­ders i artis­tes, de navi­li­ers i barons del sucre, de mes­tres d’aixa i arte­sans, cap­tai­res i mere­trius, pira­tes i aven­tu­rers, amb cases de comerç, palaus de nobles i casots de pela­ca­nyes, amb idees i pre­sons. A la pri­mera mei­tat del segle XX l’Havana era una de les grans ciu­tats ame­ri­ca­nes més ani­ma­des, i Cuba, el quart o cinquè país més ric d’aquesta part del món, només superat pels Estats Units, el Canadà, Mèxic i —pot­ser— l’Argen­tina. Amb la revo­lució del 1959, ini­ci­ada per Fidel Cas­tro, un fill de família benes­tant ence­gat pel desig de poder, va seguir el declivi. El port és mort, els matolls sur­ten de les fines­tres bui­des dels pala­uets aban­do­nats. A l’hemis­feri occi­den­tal només Haití és més pobra que Cuba.

Al car­rer Leal­tad un Ply­mouth blanc i blau celeste d’una anyada inde­fi­ni­ble, però pro­ba­ble­ment dels anys cin­quanta, està immo­bi­lit­zat sobre qua­tre blocs. Engan­xat al vidre poste­rior, hi ha el logo­tip de la revista nord-ame­ri­cana Play­boy, amb un conill ore­llut, un record d’aquells temps. La car­ros­se­ria està abo­nye­gada i rove­llada, i li fal­ten les rodes del dar­rere. Hi pot haver un motor, allà, sota el capó? Algú l’ha obli­dat, aquest cotxe? Difícil­ment. El pro­pi­e­tari sen­zi­lla­ment no té els mit­jans per fer-lo repa­rar. Una car­cassa de cotxe a l’espera de temps millors. Els cubans també espe­ren, dei­xats a l’esta­cada per un règim pagat d’ell mateix, que ara més que mai es dedica a arram­bar amb tot el que pugui.

L’Alfredo, el meu amfi­trió, m’ofe­reix un rom perquè aterri, un magnífic rom dau­rat de San­ti­ago. Tot i això no dormo bé del tot, pel jet­lag, és clar, però també per les impres­si­ons noves, for­tes. A la mati­nada em des­perta un cant de gall. Al bell mig de l’Havana, ciu­tat de mili­ons d’habi­tants.

Se suposa que el par­tit té al vol­tant de sis-cents mil mem­bres, si fa no fa un cinc per cent de la població. En el sen­tit lite­ral, és un par­tit d’elit, molt per sota del grau d’orga­nit­zació dels comu­nis­tes de l’Europa Cen­tral i de l’Est abans del 1989. Milers de fun­ci­o­na­ris diri­gents, per­so­nal de segu­re­tat, mili­tars i pro­pa­gan­dis­tes, s’afirma que tenen fetes les male­tes, empa­que­ta­des amb joies, dòlars i euros, lles­tos per pirar; però, cap a on? Els alts fun­ci­o­na­ris de Batista i la pri­mera onada de refu­gi­ats després del 1959, els ano­me­nats emi­grants històrics, van poder esta­blir-se a Miami o en altres llocs del Carib. Batista va morir tran­quil l’any 1973 a l’Espa­nya lla­vors de règim fei­xista. Però els homes del règim cas­trista hau­rien de bus­car-se un altre lloc. Les illes veïnes són totes més o menys democràtiques i difícil­ment els accep­ta­ran. L’Argen­tina i Xile ja no estan a dis­po­sició, el Bra­sil i Veneçuela, amb prou fei­nes. Fins i tot Bolívia, Nica­ra­gua i l’Equa­dor deuen sem­blar, vist des de l’Havana, unes des­ti­na­ci­ons prou inse­gu­res. Angola, Moçambic i Zimbàbue es tro­ben allà lluny, a l’Àfrica, on Cuba va enviar sol­dats en la pri­mera fase de la revo­lució, la inter­na­ci­o­nal, sense, però, ima­gi­nar-se que algun dia cal­dria anar a jubi­lar-se a casa d’algú. Rússia, la Xina, Corea del Nord? Sense el sol, el rom i les plat­ges de pal­me­res que xiu­xi­ue­gen de Cuba? És una idea insu­por­ta­ble a Mira­mar, el barri de gent adi­ne­rada de la capi­tal, on l’elit revo­lu­cionària viu en splen­did iso­la­tion. Cuba és la dar­rera dic­ta­dura veri­ta­ble del món occi­den­tal. Fidel, el visi­o­nari pre­so­ner dins la seva presó de mal­son, i el seu germà Raúl par­la­ven de refor­mes. Però no van menar a res, o a molt poc. Què s’ima­gi­na­ven? Pot­ser només s’esta­ven arra­pant a un poder tan fràgil com les façanes del Malecón.

Per començar, em vull pas­sar una set­mana a l’Havana. Seria sufi­ci­ent, em penso, con­si­de­rant que no tinc la intenció de tro­bar-me amb gent del par­tit ni amb altres per­so­nes diguem-ne relle­vants, les quals pos­si­ble­ment —però refle­xi­o­nant-hi més, poc pro­ba­ble­ment— podrien donar-me una opinió dels assump­tes locals dis­tinta de la impressió depri­ment que en trec quan cir­culo pels car­rers de la capi­tal. La meva experiència de l’Europa de l’Est em diu que seria inútil, una pèrdua de temps i de for­ces, si intentés acos­tar-me a l’apa­rell del poder. Els diri­gents impor­tants del par­tit d’aquí són tan poc acces­si­bles com antany a Berlín de l’Est, Buca­rest o Buda­pest. Els por­ta­veus de l’apa­rell, de qui podríem supo­sar que prèvia petició fos­sin acces­si­bles, són espe­ci­a­lis­tes a fugir d’estudi en les seves res­pos­tes. Els diplomàtics estran­gers sovint poden aju­dar, però d’una banda jo, com a visi­tant sense acre­di­tar, no vull impor­tu­nar per exem­ple els ale­manys o els espa­nyols —i en abso­lut els nord-ame­ri­cans aca­bats d’arri­bar—, i d’altra banda ells tam­poc no en saben gaire, segons el que sento a dir. Cuba con­ti­nua sent un dels països més tan­cats del món, i para­do­xal­ment atén amb molt de gust els turis­tes de moneda forta, men­tre s’esti­guin dins les seves reser­ves des­ti­na­des a aquest fi. Així doncs, em limi­taré a tro­bar-me amb uns quants cubans crítics amb el règim, reco­ma­nats per amics cubans a Europa. A més a més, em mouré pel meu compte, cosa que em va d’allò més bé.

L’única vegada que m’he apro­pat a un man­da­tari cubà va ser a Car­los Rafael Rodríguez, un comu­nista relliscós com una anguila, amb qui em vaig tro­bar, amb altres col·legues, en ocasió de la visita de l’ales­ho­res minis­tre d’afers estran­gers danès, K. B. Ander­sen, a l’Havana, l’any 1977. Després d’una estada d’uns quants dies al Bra­sil vam volar a Flo­rida, una mar­rada que el sem­pre murri K. B. s’havia empes­cat. D’allà volia con­ti­nuar, com a pro­vo­cació, fins a Cuba, amb la Cubana de Avi­ación, la com­pa­nyia aèria naci­o­nal cubana, que nor­mal­ment no tenia permís per ater­rar als Estats Units. Les auto­ri­tats nord-ame­ri­ca­nes van ron­di­nar però en K. B. es va sor­tir amb la seva. No obs­tant això, va haver de fer la con­cessió que el vol sortís d’Orlando, no de Miami, per la qual causa poquíssima gent se’n va ado­nar. Sigui com sigui: mal­grat el blo­queig i el con­tra­blo­queig, un avió de pas­sat­gers pro­pi­e­tat de l’estat cubà va dur la dele­gació danesa amb apèndix periodístic direc­ta­ment dels Estats Units a Cuba. L’Havana va cor­res­pon­dre a aquest tri­omf amb un parell de comen­ta­ris con­ci­li­a­dors, que en K. B., per al gran diver­ti­ment de tot­hom, va comu­ni­car a la premsa i després a Was­hing­ton, la dar­rera estació del viatge. Els peri­o­dis­tes del seguici d’en K. B. s’ima­gi­na­ven que ells també, igual que el minis­tre d’afers estran­gers, ana­ven a tro­bar-se amb Fidel Cas­tro. Això ho va sabo­te­jar en K. B., que no volia que la seva con­versa amb Cas­tro fos eclip­sada davant de tot­hom per una pos­si­ble tro­bada entre el capi­tost de la revo­lució i els peri­o­dis­tes. No es pot obli­dar, però, que Fidel segu­ra­ment no tenia gaire interès en una reunió d’aquest tipus. Així doncs, els senyors de la premsa danesa van haver d’acon­ten­tar-se amb l’esmen­tat Rodríguez, for­mal­ment el vice­pre­si­dent, de fet un lle­pa­cres­tes, que els revo­lu­ci­o­na­ris tenien molt estre­ta­ment con­tro­lat perquè, com a mem­bre impor­tant del nucli del par­tit comu­nista ori­gi­nal, era tot menys cas­trista; era un home mar­cat.

El cas és que als anys cin­quanta els comu­nis­tes cubans esta­ven fets del mateix for­migó que els comu­nis­tes diri­gents a la Unió Soviètica i a l’Europa de l’Est. Com a mar­xis­tes con­vençuts o decla­rats, sos­te­nien que es tro­ba­ven en el camí segur de la història cap al poder, i que de cap de les mane­res es dei­xa­rien con­duir a l’empan­ta­ne­ga­ment per una colla de ban­do­lers bar­buts allà a les mun­ta­nyes. Blas Roca, el cap del par­tit, va entrar sense escrúpols al règim de Batista, en una repe­tició malal­tissa del pacte del 1939 entre Hit­ler, el tirà nazi a Berlín, i Sta­lin, el tirà comu­nista a Mos­cou. Roca va estar en con­tra dels revo­lu­ci­o­na­ris des del pri­mer dia. Va con­dem­nar enèrgi­ca­ment l’atac fra­cas­sat de Cas­tro a la caserna Mon­cada l’any 1953. «Tots els cubans saben», va bra­mar Roca a l’Havana, «que aquests són una colla d’aven­tu­rers, amb els quals el par­tit comu­nista no té res a veure».

Car­los Rafael Rodríguez, minis­tre del govern de Batista i mem­bre del comitè cen­tral de Roca, va ser l’únic comu­nista diri­gent que va per­ce­bre com bufava el vent des de Sierra Maes­tra, on Cas­tro i el seu movi­ment del 26 de juliol ope­ra­ven després del 1956. Rodríguez va dei­xar l’Havana secre­ta­ment per unir-se als guer­ri­llers. Així, a par­tir del 1959 va estar del cos­tat dels ven­ce­dors, però inne­ga­ble­ment com­promès per la seva car­rera amb Batista, que ara era decla­rat públi­ca­ment un mons­tre. La seva tro­bada amb els cor­res­pon­sals de la premsa danesa va aca­bar amb el seu agraïment pel debat i amb els peri­o­dis­tes insa­tis­fets, fent que no amb el cap per la seva manca de con­tin­gut real. Tant Car­los Rafael Rodríguez com Blas Roca es van sal­var entrant en el par­tit comu­nista nou que Fidel va fun­dar el 1963. Pre­su­mi­ble­ment eren pro­te­gits pels vells cama­ra­des a Mos­cou, amb els quals Cas­tro ara tenia un deute. Car­los Rafael Rodríguez va diri­gir l’eco­no­mia cubana durant una sèrie d’anys, amb unes con­seqüències esfereïdores; després el van col·locar en el paper de vice­pre­si­dent. Va morir l’any 1997. Blas Roca va arri­bar a ser pre­si­dent del que els revo­lu­ci­o­na­ris ano­me­na­ven l’Assem­blea Naci­o­nal del Poder Popu­lar, un càrrec irre­lle­vant que com­por­tava cotxe ofi­cial i innu­me­ra­bles viat­ges als països soci­a­lis­tes i als no-ali­ne­ats. Va morir el 1982.