A la vora del foc

La foscor trigava molt a arribar. El foc espetegava, transparent sobre el rerefons dels arbres, encès amb un propòsit cerimonial, ni més ni menys. L’escalfor, que no volia ningú, havia fet que ens apartéssim els uns dels altres. Els ulls em picaven per culpa del fum i la roca se’m clavava al cul, la túnica aspra sota les cuixes. Em vaig treure un dels mocassins i vaig allargar els dits del peu cap al foc, sense cap motiu, només per veure què se sentia. No pot ser que tinguis fred, va dir el meu pare, tot i que era ell qui havia encès el foc i havia insistit que ens reuníssim al seu voltant. Esclar que pot ser, vaig pensar, mentre tingui un cervell, però vaig dir no, papa, no tinc fred. A través de les flames veia els nois, que parlaven entre ells i havien reculat gairebé fins als arbres, com si volguessin desaparèixer bosc endins, escapolir-se cap a algun lloc per fer alguna cosa de nois per a la qual probablement jo estava més preparada. La mare seia a la pedra on el pare li havia manat seure, amb la túnica arremangada poc elegantment per sobre dels genolls blancs i molsuts, els ulls fixos en les flames com acostuma a fer la gent; allò era avorrit i el meu pare ens retenia a tots allà, avorrits, per pura fixació. ¿Es pot saber on vas?, em va dir quan em vaig aixecar. Necessito, vaig dir, anar a fer pipí, i el pare va remugar i va mirar cap als nois, com si només el simple esment de les funcions biològiques pogués inflamar les seves passions adolescents. Doncs vigila que no se’t vegi, va dir.

Al cap d’uns dies hauríem fressat un camí entre els arbres fins al rierol, però aquell primer vespre sota els meus peus hi havia molsa, flonja en la llum tamisada, i una rècula de maduixes salvatges tan vermelles i madures que encara eren visibles a la penombra, com si resplendissin. Em vaig posar a la gatzoneta per arreplegar-ne un grapat i vaig continuar caminant, agafant-les del palmell amb els llavis, petonejant la meva pròpia mà. Els ratpenats travessaven l’espai entre les branques com llampecs i donaven profunditat al cel pla. Encara sentia les veus. Era estrany caminar amb aquelles sabates de cuir prim que ens havíem apropiat —que havíem robat—, una simple capa de pell entre els peus i els branquillons i les pedres, les clapes humides i les zones toves del bosc. Vaig arribar al rierol, em vaig ajupir a la vora de l’aigua, vaig remullar-hi els dits, vaig parar l’orella. L’aigua sobre la roca i la torba, les fulles belluguejant-se darrere meu, una ovella que belava al turó. La rosada fresca em va inundar les sabates. El rierol m’estirava la punta dels dits i el bruc m’explorava les cames, nues sota la túnica. No es podia dir que no entengués per què al meu pare li encantaven aquests llocs, aquesta vida a l’aire lliure. No es podia dir que jo pensés que les cases eren millors.

Quan vaig tornar, la mare estava agenollada a la vora del foc, no pas invocant els déus sinó agafant blocs de torba verda d’una pila. Dona’m un cop de mà, Sil, em va dir, diu el pare que per fer-ho com déu mana es pot tapar de cara a la nit i demà al dematí retirar els blocs, diu que sempre ho feien aixins, ells. En els vells temps. Sí, vaig dir mentre m’agenollava al seu costat, i segurament no ha dit que hi havia algú que te n’ensenyava, en els vells temps, i que no es limitava a donar-te instruccions i fotre el camp. La mare va redreçar l’esquena. Home, va dir, però ja en devien saber aleshores, ¿no et sembla?, no devien pas necessitar que els hi expliquessin, en devien aprendre al costat de la mare i no parlis d’aquesta manera, et sentirà.

Dormíem a la cabana circular, els meus pares i jo. Els alumnes l’havien construït a principis d’any com a part d’un curs sobre “arqueologia experimental”, però s’havien resistit fermament a acceptar el parer del meu pare, que assegurava que havíem de dormir tots junts allà dins. No hi havia cap raó, havia dit el meu pare, per pensar que les famílies britàniques de l’antiguitat s’organitzessin com les famílies modernes, i si els alumnes volien viure una experiència autèntica havien de dormir com nosaltres en els catres estellosos que havien construït i recobert amb pells de cérvol, donades per l’anacrònic propietari de la casa pairal de la contrada. O almenys, vist que el propietari de la casa pairal vivia a Londres i sens dubte no passava els estius a Northumberland, donades per algun servent en nom seu. El professor Slade havia dit ah, bé, al cap i a la fi l’autenticitat era impossible i tampoc era ben bé l’objectiu, la qüestió era fer-se una certa idea de l’edat del ferro i potser entendre una mica determinats processos o tecnologies. Deixem que els alumnes dormin a les tendes, si s’ho estimen més, va dir, gairebé segur que a l’edat del ferro també n’hi havia, de tendes. Tendes de pell, va dir el pare, no pas d’aquest material de nàilon tan sofisticat. La tenda que utilitzàvem nosaltres quan sortíem de vacances era de lona, color d’albercoc, probablement una relíquia de la Segona Guerra Mundial. Jo ja havia vist que els alumnes havien plantat les seves llampants, impermeables i inautèntiques tendes de nàilon a la clariana que hi havia més avall del nostre refugi, de manera que els arbres i el vessant de la muntanya les protegien de les mirades provinents de la cabana circular i de la tenda del profe, més gran i propera al camí on aparcava el cotxe. Jo també podria dormir en una tenda, papa, vaig dir, i així us dono una mica d’intimitat a la mama i a tu, però el pare no en volia, d’intimitat: volia controlar què feia o deixava de fer jo. No siguis sòmines, va dir, és evident que no pots dormir amb els nois, t’hauria de caure la cara de vergonya. A més a més, la intimitat és una idea moderna i sofisticada, exactament el que volem evitar nosatres aquí, tothom intentant amagar-se i fer el que li dona la gana, tu et quedaràs aquí amb nosatres. No sé què s’imaginava el meu pare sobre les intencions que jo pogués tenir en aquella època, però dedicava una atenció considerable a assegurar-se que no les pogués portar a la pràctica.

Els catres eren exactament tan incòmodes com us podeu imaginar. Jo m’havia negat a dormir amb aquella túnica rasposa que segons insistia el pare, sense cap mena de prova, era la indumentària que els antics britànics portaven tant de dia com de nit, però tot i que em posava el pijama de cotó aquell sac farcit de palla em picava, feia olor de corral i cruixia com si cada vegada que em movia hi tresquessin tot de petits mamífers. A la cabana la foscor era completa, desconcertant; em vaig estirar de panxa enlaire, vaig bellugar les mans davant de la cara i no vaig veure res de res. El pare es va girar, va sospirar i va començar a roncar, un soroll irregular i boví que convertia la idea de dormir en una ridiculesa. Mama, vaig xiuxiuejar, mama, ¿estàs desperta? Xxxt, em va contestar, a dormir. No puc, li vaig dir, fa massa soroll, ¿no li pots clavar una coça? Xxxt, a dormir, Silvie, tanca els ulls. Em vaig girar de costat, de cara a la paret, i després em vaig tornar a girar perquè no em va semblar bona idea donar l’esquena a una foscor com aquella. ¿I si entremig de la palla hi havia insectes, paparres o puces?, ¿i si se’m ficaven al pijama?, ¿i si ara mateix en tenia al peu, o se m’enfilaven per la cama i es posaven a saltironar i a picar-me per tot arreu?, ¿i si en tenia a l’esquena intentant travessar el sac, o a les espatlles i al coll? Silvie, em va instar la mare amb veu baixa i crispada, para de regirar-te aixins i dorm, t’asseguro que m’estàs traient de polleguera. Ell sí que m’està traient de polleguera, vaig dir, se’l deu sentir fins a Morbury, no sé com ho pots suportar. Es va sentir un gruny, un canvi de posició. Els roncs van parar i totes dues vam quedar callades, immòbils. Silenci. Potser no tornarà a respirar, vaig pensar, potser ja està, final, però llavors va tornar a començar, un ganivet de serra que travessava el cartró.

Quan em vaig despertar, la llum es filtrava pel voltant de la pell de xai penjada a la porta. Probablement ells no en tenien, de xais, havia dit el professor, però com que no estava permès matar animals amb la tecnologia de l’edat del ferro ens hauríem de conformar amb el que trobéssim, i les pells de xai són molt més fàcils d’aconseguir en el mercat que les pells de cérvol. Tot i que em vaig alegrar que no haguéssim d’escorxar un cérvol del bosc amb fulles de sílex, vaig pensar que aquella manera d’evitar el vessament de sang per part del professor esguerrava bastant la idea que les nostres experiències d’aquell estiu fossin un redescobriment de les formes de vida dels caçadors recol·lectors premoderns. El nom ja ho diu ben clar, ¿no?, vaig murmurar. Eren recol·lectors, però també caçadors. ¿Com dius, Silvie?, va intervenir el pare, ¿voldries repetir el que acabes de dir al professor Slade? Oh, sisplau, digueu-me Jim, va demanar el professor Slade, i no et preocupis, jo també tinc adolescents, sé molt bé quin pa s’hi dona. Sí, havia pensat jo, però les teves adolescents no són aquí, ¿oi?, segur que han anat a algun lloc ben maco amb la seva mare, França o Itàlia probablement. Em vaig notar l’esquena engarrotada i, al posar-me de panxa enlaire, em vaig donar un cop al colze contra la fusta de sota el sac de palla. Lliscant prudentment sobre el catre per no clavar-me cap estella, em vaig aixecar, descalça sobre la terra nua, seca i polsosa. Amb prou feines hi havia llum per veure els catres de la mare i el pare buits, i el contorn del pal central desapareixia en la foscor, sota la teulada. Alguns pobles de l’edat del ferro guardaven al sostre cadàvers mig fumats dels seus avantpassats, lligats de tal manera que quedaven ajupits, mirant cap avall amb els ulls buits. Alguns habitatges tenien trossos de nens morts enterrats a l’entrada, per invocar la bona sort o per protegir-se d’alguna cosa pitjor.

La mare estava ajupida a la vora del foc bufant sobre les brases, una pila de blocs de torba al costat. O sigui que funciona, vaig dir, ¿com t’ho has fet per treure la torba sense cremar-te? Va tornar a agafar aire, es va inclinar endavant i va bufar arrodonint els llavis cap a la base roent del foc. Les brases van brillar a la llum del sol. Les ombres de les fulles van tremolar. Escarrassant-m’hi molt, em va dir la mare, au, intenta-ho tu, m’estic destrossant els genolls de mala manera. Em vaig posar de genolls, em vaig arrepenjar sobre els colzes i, esperant que no aparegués cap dels alumnes i em veiés amb el cul enfora, vaig bufar i bufar. Ves no et cremis els cabells, va dir la mare. Vaig agafar aire un cop més i vaig sentir olor de terra i de fusta verda. Ja està, vaig dir. Flames. ¿Què hi ha d’esmorzar? La mare va remenar el cap. Farinetes, va dir, bé, suposo que tu en diries papilla, no porten llet i no és civada, és una mena d’arròs, em sembla, i esperem que no sigui ordi o no ho tindrem cuit fins Nadal. ¿Hi ha mel?, vaig preguntar; jo en general només menjava farinetes si incloïen una quantitat equivalent de melassa, i al pare no és que li agradessin sense res i amb molta sal sinó que hi creia de la mateixa manera que altres persones creuen en l’homeopatia o l’aigua beneita. Tot aixòs del càncer, havia dit a propòsit d’una amiga de la mare a qui l’hi acabaven de diagnosticar, la gent necessita fibra, no estem fets per tanta gasòfia processada, els cereals de l’esmorzar i coses aixins, abans em menjaria la caixa. Mama, ¿i el dinar?, vaig dir, ¿i el te? Depèn del que recol·lecteu aquest matí, va dir, potser peix, i hi deuen haver baies, en aquesta època de l’any. El peix no es recol·lecta, vaig pensar, hi ha d’haver un assassinat, i no seràs tu qui el cometi, mama, però en lloc de dir això vaig posar una mica més de llenya petita al foc i un d’aquells preciosos troncs secs que els alumnes havien tallat com a part de la seva experiència arqueològica.