Segurs a la platea
L’últim espectacle teatral vist abans del confinament va ser Plomes i reclams a La Planeta de Girona ; estrenat el desembre per Temporada Alta , l’espai teatral va programar una nova sessió per primavera i coincidint amb el Dia de la Dona, el cap de setmana del 8 de març, d’aquesta proclama feminista d’Elena Martinell i Glòria Garcés a propòsit del personatge de la Papagena, l’ocellaire de La flauta màgica de Mozart, farta de ser només una figura decorativa.
Quatre mesos més tard, la sensació de tornar a la platea d’un teatre no és només la d’haver reconquerit la llibertat, individual i col·lectiva, sinó també de recuperar la sensació de seguretat. És el cas de La Planeta, una sala privada gironina amb programació estable, que va decidir recuperar el pols del teatre el primer cap de setmana de juliol posant en cartell algunes de les propostes que la pandèmia havia obligat a ajornar. I ho va fer amb totes les mesures de seguretat perquè el retrobament fos la mateixa experiència que a la primavera. Res tornarà a ser el mateix però durant una hora, en la foscor de la sala i els focus il·luminant una immensa Neus Pàmies posant veu, cos i ànima a la Nela de La infanticida, de Caterina Albert, l’espectador s’oblida del drama de fora i viu amb intensitat el drama interior de la jove ingressada en un psiquiàtric després de matar el seu fill; el crit d’ofec de la dona en un entorn rural opressor amb la figura censuradora del pare i de l’amant.
La cultura és segura no és un eslògan, sinó la reivindicació d’un sector que ha fet la feina ben feta. A La Planeta, a la sessió de dissabte a la nit, les entrades no estaven numerades perquè la sala s’adequava a la “nova” capacitat amb un aforament reduït. Abans d’entrar, els espectadors escollien els seus seients a través d’una pissarra on hi havia la nova distribució. El responsable de La Planeta, Pere Puig, ho comunicava als operaris a dins la sala a través de micròfons interns: noms dels espectadors i seients.Amb els accessos diferents, presa la temperatura, estands amb gel, amb mascareta, i mantenint molta distància entre espectadors, començava la intensitat de la història de la Nela, una molt bona adaptació contemporània musical, electrònica, a càrrec de Clara Peya, d’un monòleg interior escrit el 1898, que potser li faltava més experiment i risc, però que fa el seu fet: apropar els clàssics.
